Rosana: “Disparo cançons per intentar enderrocar desesperances”

Rosana Arbelo (Lanzarote, 1963) acaba de publicar el disc En la memoria de la piel (Warner). Són onze cançons d’un tarannà més elèctric, però amb la poètica optimista habitual. “És un disc que resumeix amb força exactitud què sóc o qui sóc”, diu.

Per què fas cançons?

Perquè no sé sentir ni viure de cap altra manera. És la meva manera de comunicar-me. Primer, amb mi, i després, amb la resta del món. A més, vaig descobrir que també és una manera de compartir, i a mi hi ha poques coses que m’agradin més que compartir la vida i les cançons.

I penses a qui li cantes?

No m’ho plantejo. Faig cançons i les llanço a l’aire. Disparo cançons per intentar enderrocar desesperances. Però sobretot el que faig és enlairar-les i deixar que qui vulgui les reculli, o les canti, o les balli, o les faci seves.

Expliques que En la memoria de la piel és un disc fet des de l’optimisme i l’alegria. ¿Aquests sentiments es corresponen amb el teu moment vital?

Em sembla que aquests sentiments es corresponen amb el meu ADN. Aquestes emocions tenen molt a veure amb mi, amb la meva casa, amb la família, amb la meva gent. És com una filosofia de vida. Ens resulta més fàcil veure el costat bo de les coses i creure que a la paraula impossible li sobren dues lletres.

¿Utilitzes una estètica més elèctrica per reforçar aquests sentiments?

Sí, l’estètica sonora del disc hi té molt a veure. La sonoritat d’un àlbum sempre és com el paisatge on es desenvolupa la història. Seria com la fotografia de la pel·lícula. Si estàs explicant alguna cosa que es desenvolupa en una habitació, té un so diferent que si es desenvolupa en una platja. La intenció en tot l’àlbum ha sigut buscar on es desenvolupen realment aquestes pel·lícules de tres minuts i mig per poder afegir-hi les sonoritats que necessitaven. L’estètica elèctrica té a veure amb unes històries que són molt enèrgiques, amb molta decisió i, en molts casos, amb altes dosis de valentia.

On vius?

Entre Madrid i les Canàries, vaig i vinc.

¿I aquests llocs influeixen en la teva manera de compondre?

I tant! Les Canàries és el lloc on vaig néixer; hi ha tots els elements naturals amb què treballo moltes vegades: el mar, el foc, l’aire, la sorra. Tot això influeix. Madrid és el lloc que vaig triar per anar a estudiar i on vaig sentir la generositat d’una ciutat on ningú et pregunta d’on ets, sinó que hi arribes i formes part immediatament de tot. Crec que tot això influeix a l’hora de compondre, perquè una va component el que va vivint i el que va sentint. Aquests dos espais, aquests dos bressols, tenen molt a veure amb mi. Però també tots els llocs per on vaig passant.

¿La cançó Con una hora menos està dedicada a les Canàries?

Sí, és un homenatge a la meva terra, però sense enyorança. Les tres peculiaritats d’aquesta cançó són la polca, un gènere musical canari que fusiono amb el pop-rock; el timple, que és un instrument folklòric per excel·lència allà, i expressions com “iré del tingo al tango ” -que és anar d’un lloc a un altre- que són pròpies de les Canàries. Més que des de la malenconia, és una cançó feta des de l’optimisme de saber d’on vinc i de ser feliç sabent d’on vinc, sent on sóc i sobretot tenint molt clar fins on vull anar.

Si l’èxit de Lunas rotas (1996) t’hagués arribat més jove, ¿t’hauria sigut més difícil assimilar-lo?

Més que l’edat, el que va ser important va ser tenir una família i uns amics que em donaven clatellots i que em van ajudar a aconseguir el que els vaig demanar: que mai l’èxit s’endugui res que m’importi, que no perdi el contacte amb la terra. Ser capaç de tenir el cor a l’aire sense desenganxar els peus de terra.

Fa vint anys deies que els cantautors de la teva generació havien de convèncer pel sentiment, no per la protesta. Els temps han canviat?

Això era als anys 90. Ara segurament hi ha més necessitat de protestar que llavors. Tanmateix, crec que el món segueix igual de fràgil. El que passa és que ara, a través de les xarxes socials i d’un munt de mecanismes que s’han activat i que en aquell moment no existien, som més conscients d’aquesta fragilitat, d’aquest moment que estem vivint i patint tots.

¿Escrius cançons sense gènere de manera conscient?

Sí. Honestament, penso que les emocions no tenen gènere. Enfrontar-se a les emocions és cosa de tots.

¿Intentes que els teus discos s’assemblin cada cop més als concerts?

Sí. De fet, aquest s’assembla molt al concepte de directe que hem portat sempre. La jugada és que el disc havia sigut sempre un element d’escolta, i després hi havia el directe que era la festa. I en aquest disc vaig tenir la necessitat d’anar-lo apropant una mica més a la festa. Primer per desig i després també pel que em demanava la gent. Una cosa era com la invitació a l’aniversari i l’altra la festa d’aniversari, i per a mi el disc era la invitació a l’aniversari. I em demanaven per què no feia un avançament de la festa.