17/11/2016

Roberto Fonseca fa un vibrant elogi a la música cubana

3 min
El pianista cubà actua diumenge al Conservatori del Liceu

BarcelonaAixò és una d’aquelles històries que paga la pena viure mil vegades. Això és el disc titulat Abuc (Impulse!, 2016), que no és altra cosa que Cuba al revés, en què el pianista Roberto Fonseca (l’Havana, 1975) explica la història de la música cubana. “L’he fet amb un sentiment molt gran i molt profund, i amb molt respecte per la meva terra, per la cultura del lloc d’on vinc. Cuba no és tan gran com l’Àfrica, que és tot un continent, però hem tingut i tenim molta música, i existeix un fil que ens permet explicar aquesta història”, diu Fonseca. Aquest diumenge presentarà Abuc al Conservatori del Liceu (19.30 h) dins de la programació del Festival de Jazz de Barcelona.

Fonseca, que a més de volar com a pianista va col·laborar en el Buena Vista Social Club, ha condensat en un disc un vibrant elogi a la música cubana, un tresor en què els diferents estils sempre sumen. Cuba és un dels pocs països del món on la música flueix a través de la història sense ruptures i on pràcticament tot forma part d’una mateixa identitat. “En tot el que fem surt inconscientment el toc cubà, fins i tot en la música clàssica i el rock. Ho escoltes i saps que és cubà, perquè entre tots els estils hi ha una connexió molt forta”, explica Fonseca, que no ha volgut fer un treball de pianista. “La gent ja em coneix com a pianista. Ara era el moment d’ensenyar una altra cosa. Tinc una causa, que és defensar la cultura cubana, i trencar el clixé de Cuba com a país de cotxes vells, tabac i rom”, diu.

Abuc és una habitació amb vistes a les contradanses, el mambo, el danzón, el son, el bolero, la descàrrega afrocubana, el classicisme de Lecuona, el jazz i fins i tot el hip-hop. També la trova, encara que no de manera explícita. “El que m’interessa és la senzillesa de la trova i del son montuno, que tot flueixi de manera transparent, com un got d’aigua”, reconeix un músic que quan li demanen que recomani tres figures essencials de la història de la música cubana diu: “Arsenio Rodríguez, Elena Burke i La Orquesta Aragón”.

Curiosament, en un disc cubà de cap a peus, Fonseca comença versionant Cubano chant, del nord-americà Ray Bryant. És un detall que il·lustra perfectament de quina manera els músics cubans han fet seves les influències de fora com el jazz, i que han convertit en pròpies. “Però aquest disc, al qual he dedicat dos anys de feina, no està fet perquè ara Cuba estigui de moda -adverteix-. Arran de les relacions amb els Estats Units, tothom vol anar a Cuba. Hi ha molta curiositat per veure com serà”.

Fonseca ha rebut el restabliment de les relacions amb els Estats Units amb “alegria”. “Cap dels dos països és perfecte, tots dos han comès errors -diu-. I crec que serà bo que el poble cubà i el nord-americà no siguin enemics. A més, musicalment tenim una gran connexió. I som veïns. Seria bo que, respectant les coses de tots dos països, s’acabés la bronca”. Una de les coses que Fonseca considera que és essencial respectar és l’educació, “el principal tresor de Cuba”, com recorda a la cançó Velas y flores. “És l’educació que ens donen el que ens fa ser persones lluitadores. Sense educació no lluitaries per les coses que et fan bé, pel que et pertany”, diu.

stats