Savall porta la música on més la necessiten
BarcelonaFa estona que Ferran Savall porta una petita bola blanca a la mà. S’ha compromès a jugar una partida de futbolí amb uns interns del centre de menors Can Llupià, a prop del Laberint d’Horta. Can Llupià és un dels centres dependents de la direcció general d’Execució Penal a la Comunitat i de Justícia Juvenil, i actualment té 82 menors als quals se’ls ha aplicat una mesura privativa de llibertat.
Una cinquantena d’aquests interns, d’entre 14 i 18 anys, han seguit atentament el concert d’una hora que han ofert Jordi Savall, el seu fill Ferran i el percussionista Pedro Estevan al gimnàs, un espai amb un petit escenari i un parells de futbolins arraconats. Finalment, el Ferran i el seu pare juguen la partida; entre els espectadors, hi ha el conseller de Justícia, Carles Mundó, que confirma que l’experiència del concert es repetirà “en altres centres penitenciaris”. La partida és un moment relaxat, ple de gestos distesos quan alguna parella marca un gol, i posa el punt final a un matí molt especial.
Cultura útil a la societat
El concert a Can Llupià és el primer del cicle El somni d’Orfeu: camins de la memòria i del diàleg intercultural, impulsat per Jordi Savall i la Fundació Centre Internacional de Música Antiga (CIMA). El segon també es va fer ahir, al vestíbul de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. “Si la cultura no és útil a la societat no és vàlida”, diu Savall, encara sorprès per l’atenció amb què els interns de Can Llupià han seguit una actuació amb músiques “belles i expressives” d’Orient, d’Occident i del nou món. “Hem de portar la bellesa, la música i l’art als llocs on la gent ho necessita. És importantíssim que aquests joves, i també la gent que està patint als hospitals, tingui accés a la música i sentin que pensem en ells. Acostar-nos a ells és una de les responsabilitats que tenim els que tenim el privilegi de guanyar-nos la vida fent música”, afegeix Savall, que també treballa en un projecte europeu per crear grups musicals entre els immigrants i els refugiats. “Portem massa anys deixant que les coses vagin com van, i al final això és una catàstrofe. El que ha passat als Estats Units -diu sobre la victòria de Trump-és un avís molt fort que no podem continuar així”.
A Can Llupià, un dels nois, el V., explica que fa uns dies van escoltar “un parell de cançons del Ferran i el Jordi”, perquè els educadors del centre volien preparar-los una mica abans del concert. Tant el V. com l’A. i la V. coincideixen a dir que allò que havien escoltat no era del seu estil, perquè els agrada més el reggaeton, “coses modernes”, diu l’A. Però la percepció ha canviat després del concert. “En directe és impressionant!”, reconeix el V., fascinat com el J. pel so i les formes de les violes de gamba i de la tiorba -“una guitarra antiga”, els informa Savall-. L’A. ha gaudit especialment amb Nastaran, una peça instrumental molt rítmica tradicional de l’Afganistan que li ha recordat molt el seu país, el Marroc. “A aquestes edats el ritme és molt important”, precisa el Ferran, que abans explicava al J. alguns secrets de la tiorba. En canvi, la preferida de la V. és Noumi, noumi yaldati, una cançó bressol sefardita. “M’ha agradat molt. Tot i que m’havien ficat al cap que m’hi avorriria, el concert m’ha divertit”, diu.
