Publicitat
Publicitat

TUB D’ASSAIG

La granota que va inspirar Frankenstein

Estiu del 1816. La parella formada per Percy i Mary Shelley passa uns dies de vacances vora el llac Léman, a Suïssa, amb el seu amic Lord Byron i el seu metge, J.W. Polidori. El mal temps els manté sovint a casa i, com a entreteniment, Byron proposa que cada un escrigui una història de fantasmes.

Estiu del 1792. A Londres, l’escocès James Lind -cosí del metge de mateix nom i cognom que va escriure el primer tractat sobre l’escorbut- repeteix amb èxit l’experiment de Galvani i aconsegueix que l’electricitat mogui els músculs d’una granota morta.

Totes dues històries, tot i estar separades per dècades, conflueixen. Lind havia sigut tutor de Percy Shelley al prestigiós Eton College, a prop de Windsor, i va ser el màxim responsable de despertar en el futur poeta el gust per la ciència. Hi ha bones raons per pensar que Lind i els seus treballs, de qui Percy Shelley parlava sovint amb admiració a la seva dona, van jugar un paper en la concepció d’alguns passatges de Frankenstein. I Mary Shelley va complir amb escreix amb el joc proposat per Byron. Va escriure una novel·la que massa sovint s’ha frivolitzat i on, amb talent i rigor -i les dosis justes de fantasia-, posa en dubte l’avenç accelerat i irreflexiu de la ciència.

A les vetllades al llac Léman hi havia debats sobre si seria possible unir les parts d’una criatura morta i tornar-li a donar vida amb el galvanisme. Mary Shelley escoltava atentament i la seva imaginació anava confegint la història. Com si recollís un corrent elèctric que, primer, havia mogut els músculs d’una granota morta, després havia encès la passió per la ciència en Percy Shelley i, finalment, havia impulsat Mary Shelley a escriure una obra que ens recorda la importància d’aturar-se de tant en tant a reflexionar cap on ha d’anar, i cap on no, la ciència.