Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Al futbol base perico només hi volem bones persones

Puc dir moltes coses de gent com José Luis García, Cristóbal Casado i Germán de la Cruz. Algunes deuen ser mitges veritats, d'altres del tot falses i moltes certes. Ara bé, el problema no és tant saber quina part hi ha de veritat en el que es diu com el fet que un perico de base com jo conegui aquests noms i en sàpiga vida i miracles.

Voldria no saber que José Luis García -feliçment des d'ahir fora l'Espanyol- és (declaracions seves) " merengue hasta la médula ". I que el seu despatx de Sadrià està presidit per un pòster de Raúl (González, s'entén: si fos Tamudo segur que De la Cruz l'hi hauria impedit). Preferiria no haver-li llegit una entrevista en què parla amb un jugador seu -quan era l'entrenador del Terrassa- dient-li " pisha ". Preferiria no haver sentit el rumor que un dels mèrits de Casado per incorporar-se a l'Espanyol va ser pressionar un nano del seu antic equip que ja tenia un acord amb el nostre club perquè l'incomplís i marxés al Barça. La llista d'episodis lamentables protagonitzats per aquests senyors és interminable. Però un cop fora de l'Espanyol -confiem que Collet completi la meitat de la feina aviat- el meu únic propòsit és oblidar-los.

Germán de la Cruz mereix un article específic. Ell és el principal responsable (no l'últim: Dani Sánchez Llibre algun dia hauria de donar algunes explicacions sobre el perquè de la seva confiança il·limitada en aquest exconseller) que ja no ens quedi ni el planter com a motiu d'orgull perico. No el conec personalment, però molta gent que n'ha tingut el plaer me n'ha parlat. Unanimitat: ningú bé. No és definitiu, però sí significatiu.

García, Casado i De la Cruz representen, a més a més, una manera antiga d'entendre el futbol base. Heroica, sacrificada, divertida per a alguns, però antiga. La del camp de sorra, la del central aleví amb un sospitós bigoti, la del cigaló a les 8 del matí, la de l'entrenador que tracta els nens com soldats. Abans aquest model era majoritari; ara, residual en general i inexistent en els equips grans. La majoria d'entrenadors dels més joves són uns estudiosos del futbol, uns educadors vocacionals i, a sobre, molts llegeixen. Prefereixen l'explicació al crit i arriben a la disciplina a través de l'empatia. I esclar, han de ser bones persones. Com ho és Àlex Garcia -i per això van dir que no estava preparat-. O com ho són Dani Fernández, Dani Poyatos i Òscar Perarnau. El nou futbol base de l'Espanyol no necessita grans invents: només confiar en els que més en saben i que, a més -insisteixo-, són bones persones.