07/05/2015

Benvingut Mister Marshall

2 min

M’ha costat moltes hores de teràpia descobrir que és millor saber que no saber. Seguint una certa tradició familiar, durant molts anys he pensat que si feia veure que un problema no existia, desapareixia. El màxim èxit en aquesta estratègia era no haver de dissimular: aconseguir realment ignorar els problemes, no coneixent-los. Si no miro l’estat dels meus comptes, no estic arruïnat. Si no em faig anàlisis, no estic malalt. Si no miro les notes dels meus fills, tot va bé. Però la realitat és tossuda i s’acaba imposant. Amagant-la no la transformem. Tot el contrari: els problemes creixen i les solucions es compliquen.

No obstant això, en un àmbit de la vida voldria ser el d’abans: com a perico m’agradaria saber amagar el cap sota l’ala (amb perdó). Perquè des de la ignorància sobre la crisi estructural del club podria gaudir de la petita esperança d’una classificació europea que passa per guanyar avui al camp de l’Eibar. Des d’aquesta mateixa ignorància podria celebrar la recuperació del nostre planter exemplificada en la possibilitat que diumenge el juvenil guanyi la Copa de Campions d’Espanya.

Però sé que amb el petit superàvit de cada any mai no tornarem el deute. I que estem en fallida tècnica. També sé que la solució era entrar en concurs de creditors i aconseguir una quitança sobre el deute. I que això mai no passarà perquè els primers afectats serien els que haurien de prendre la decisió. Com també sé que l’única alternativa organitzada és coresponsable de la situació econòmica del club: no aportaria cap solució en aquest àmbit i n’afegiria de nous en el social.

Com que sé totes aquestes coses que preferiria ignorar, m’emociono quan llegeixo que hi ha uns inversors americans interessats a comprar l’Espanyol. Tinc la il·lusió dels innocents habitants de Villar del Río. I surto a rebre els salvadors amb la bandereta que calgui. Ja sé que segurament passaran de llarg. I que algú ens deurà una explicació com la que va prometre Pepe Isbert. Però les situacions desesperades fabriquen les il·lusions més ingènues. I he decidit aferrar-m’hi. Americans: us esperem amb alegria.

stats