19/12/2010

I ara, com me'n surto?

2 min
Xavi Hernández i Joan Verdú busquen la pilota amb dos estils ben diferenciats a dins de l'àrea del Barça.

Debutar com a cronista d'un partit després d'aquesta golejada és mala sort. Busco les paraules amb un fred que em gela els ossos i em sento com els defenses de l'Espanyol pressionats pels atacants del Barça (segur que només han jugat amb onze?).

Puc recórrer a allò tan antipàtic del "Jo ja ho deia": ens ha faltat èpica, hem volgut jugar al Barça de tu a tu -ni una pilota llarga!-, ells s'havien preparat el partit des del màxim respecte -amb pilotes llargues, ells sí- i l'ambient era més de festa que d'una altra cosa -i això és bo-. En definitiva, que el plantejament de tot plegat era massa bonic: i en aquest escenari els pericos tenim les de perdre.

També puc recórrer a la "força d'un sentiment": hem animat fins a l'últim minut, jugadors i aficionats ens hem acomiadat amb aplaudiments, hem fet un gran i merescut homenatge a Iniesta -amb tot el camp dret cantant el seu nom quan la coïssor de la golejada era més intensa i en Guardiola ens ha posat a prova. També puc fer referència a una Lliga adulterada o a un àrbitre que, sense ser causa ni excusa de res, ens ha anat fent mal amb les petites coses.

Però tot i que crec que això és veritat, avui el que toca és plorar i acceptar la derrota. Amagar-nos uns dies i buscar respostes per als culers que ja estan fent treure fum d'un mòbil que no contesto. I, sobretot, explicar-li a l'Oriol, que s'ha estalviat veure el partit gràcies a un oportú i brillant concert nadalenc, la derrota. Ell, que em mirarà amb uns ulls semblants al del nen de l'anunci de l'Atlètic, amb ganes de preguntar-me: "Pare: per què som de l'Espanyol?". I jo, avui, no sabré gaire què dir-li, ni com preparar-lo per al que li espera dilluns a l'escola (són dos entre més de més de 150). Si li ofereixo la possibilitat que es canviï d'equip i s'uneixi a la gran majoria, espero que em contesti el mateix que l'última vegada -aquell cop era quan el tercer perico i bon amic va optar pel canvi-: "Jo, a tu, mai no t'ho faria".

I els sentiments d'emoció i culpabilitat per les seves paraules se'm barrejaran amb els de tristesa per la derrota més dolorosa i d'incomprensió per una retransmissió del partit per part de la ràdio pública del meu país que parla de mi i del meu equip en tercera persona i de l'altre equip en primera.

stats