Demà hi ha partit de l’Espanyol
Aquest dissabte l’Espanyol juga un partit important. Perquè davant tindrà un gran equip i perquè guanyar-lo seria una prova més del salt de qualitat que estem vivint. Ens posaria de ple en la lluita per Europa (fins i tot evitant desitjos contra natura per al 27 de maig) i tindria el pes simbòlic de guanyar un dels quatre millors equips del continent. Malgrat la importància i l’interès del partit, els faré una confessió: no el tinc prou present, m’agafa una mica despistat. Sé que el gran Leo (Baptistão) serà, possiblement, baixa de nou; també sé que Hernán és dubte i que l’Atlètic arriba cansat i amb força lesionats. Però no estic prou concentrat. I crec que tinc excusa.
Soc un ciutadà del meu país. Escolto les ràdios que escolta tothom, llegeixo els diaris que llegeix tothom i miro -cada cop menys: m’he tornat seriòfil- les televisions que mira tothom. I gairebé ningú diu res d’aquest partit. Els debats són quin dels dos equips més beneficiats pels àrbitres ho és més. Un debat que des de fora ens mirem amb incredulitat: fins on pot arribar la poca autoconsciència d’uns i altres! Quan s’acaba aquest debat, es passa a parlar del partit de diumenge. I entremig, les mateixes ments benpensants que riuen totes les gràcies al trapella jugador-president-tuitaire linxen Álvaro Vázquez per un tuit en què només assenyala l’evident contradicció entre dir i practicar #valors. I tot plegat fa una mica de mandra. Per començar, jo mateix em faig mandra: perquè com que visc en aquest país on no existim, parlo i escric (per exemple, i contradictòriament, en aquest article) del que sí que existeix.
Sé que hi ha espais alternatius on es parla del partit de dissabte, dels entrenaments de Quique, del sistema per aturar l’Atlètic i dels rumors de fitxatges blanc-i-blaus per a l’any que ve. Els conec, els segueixo i els valoro. Però no en tinc prou: vull, des de la normalitat, una mínima centralitat. Perquè el partit de dissabte és un dels partits importants de la Lliga, perquè el 3% no és la mesura de totes les coses i perquè el 3% és, també, conseqüència d’aquesta invisibilitat.
M’indigno i em rebel·lo. Però amb alegria i il·lusió. Així aniré dissabte amb els meus fills a Cornellà a veure l’únic partit del cap de setmana que m’interessa. I diumenge, anirem a animar la Penya, el nostre equip de bàsquet. I a la tarda, comprarem molts llibres, un d’ells el de relats sobre l’Espanyol en què hem participat 45 cronistes pericos. Un cap de setmana que no entenc com és que m’agafa tan despistat.