11/11/2016

Dirigir i gestionar una empresa (esportiva)

2 min

El primer cop que recordo haver sentit aquesta definició va ser en una entrevista que li va fer Francesc Garriga a Ramon Robert a Catalunya Ràdio: l’Espanyol és una empresa esportiva. Més enllà de l’obvietat -en la mesura que, com gairebé tots els clubs, és una societat anònima esportiva- vaig entendre la frase com una declaració d’intencions sobre la gestió del club. Ja no s’hi valen excuses, vaig voler interpretar: la passió per uns colors, la famosa força del sentiment, el populisme danista de dir sí a tothom per no fer enfadar ningú ja no són el motor de la gestió del club. Gran notícia, vaig pensar. I lògica: aquí hi ha un empresari que ha invertit molts diners en el club sense tenir-hi vincles sentimentals. Per tant, voldrà la mateixa professionalitat que en la resta de les seves empreses. La petita recança per la por a perdre densitat simbòlica i sensibilitat amb les emocions es veia clarament superada per les expectatives sobre una bona gestió. D’altra banda, en la mesura que l’empresa és esportiva, la bona gestió en cap cas podia ser aliena a dos factors fonamentals: el capital emocional i el potencial esportiu.

Aquests mesos, els executius, encapçalats per Ramon Robert, m’han donat petits motius per mantenir altes les expectatives. Definir uns objectius esportius clars i realistes (aquesta temporada, quedar entre els deu primers). Explicar amb la màxima transparència i en el moment oportú cadascuna de les operacions (baixes i altes, situació econòmica). Mantenir una sana distància amb les petites batalletes. En definitiva, alguna mostra del que s’espera d’un bon executiu i que Joan Collet no va tenir oportunitat de demostrar per culpa de l’època de misèries que li va tocar gestionar. Des d’un punt de vista esportiu, el projecte encara està arrencant. La planificació esportiva és millorable, tot i que el volum del canvi justifica algun dels errors. El joc i els resultats no acaben d’arribar però la tendència és positiva: no em queixo.

Però en les últimes setmanes, als executius se’ls han obert dos fronts greus: la grada d’animació i el descontentament d’algun jugador de referència. Estic convençut que les culpes estan repartides. Però les responsabilitats no. Els màxims executius ho han de resoldre de manera clara i ràpida. Els socis i aficionats tenim dret a exigir-ho. Però, sobretot, Mister Chen també ho exigirà. I no ho farà protestant, ni deixant-se endur per la passió. Perquè això és una empresa.

stats