Estimats Reis d'Orient
Tothom diu que aquest any no podeu portar tantes coses com altres vegades. Fins i tot vosaltres noteu la crisi. Pel meu regal, però, no heu de patir gens: no costa ni un euro, però a mi em faríeu el nen més feliç del món. Només us demano que el dia de Reis el meu equip -l'Espanyol, que és màgic com vosaltres- guanyi el Barcelona.
Aquest any he sigut molt bon nen. Només he tingut un problema que suposo que vosaltres, que ho sabeu tot, ja deveu conèixer: el dia que el mestre de música ens va fer tocar amb la flauta l'himne del Barça. Jo no vaig dir res: vaig deixar la flauta sobre la taula. El mestre es va enfadar molt, em va escriure un avís a l'agenda i em va suspendre. En arribar a casa, la mare em va renyar una mica, però el pare em va felicitar i, fins i tot, em va fer un regal. Després em va estar explicant unes històries polítiques que no vaig acabar d'entendre sobre la desobediència civil. Això sí, quan vaig anar a parlar amb el mestre vaig seguir els consells de la mare i vaig demanar-li perdó tot explicant-li els meus motius. Per sort, no li vaig explicar les paraulotes que havia dit el pare sobre la flauteta i sobre què podria fer-ne.
Crec que seria just que em portéssiu aquest regal perquè dilluns la tornada a l'escola pot ser encara més dura. Sóc l'únic perico de la classe. A la televisió sempre diuen que el Barça defensa grans valors. Ja m'agradaria veure els que diuen això al pati de la meva escola! Sempre que perdem -que és sovint- i que ells guanyen -també sovint- un grup de nens em ve a provocar fent-se els xulos. Em diuen que som pocs, pobres, dolents, desgraciats… I que ells són molts, bons, rics, els millors… Jo ja sé que són més, millors i més rics. Però el que aleshores no em poden dir és tota aquesta història dels valors. Perquè quan a l'escola ens parlen de valors ens diuen que hem de respectar tothom, que ser majoria no vol dir tenir la raó, que la diferència és positiva… Quan sento tot això, penso que parlen de nosaltres, els pericos.
Si em porteu aquest regal, dilluns a classe no em riuré de ningú. Estaré content, amb un somriure als llavis, però sense provocar. Espero que me'l porteu. El meu pare, quan tenia la meva edat, va demanar el mateix regal i l'hi vau portar. Sovint em recorda el gol de Glaría. Diu, però, que eren uns altres temps: amb aquell gol l'Espanyol es va posar primer de la Lliga i va estar a punt de guanyar-la.
