L’Espanyol i el referèndum
El Procés. Això va d’independència. Una reivindicació òbviament legítima. Tot i que els seus líders deien que era una pantalla passada, el referèndum torna a ocupar la centralitat del debat. Molts catalans -segons les enquestes, la majoria, i jo entre ells- pensem que cal un referèndum. I goso pronosticar, des de la màxima prudència, que l’acabarem fent. Em temo que no aquest any, però el farem. Ara bé, discrepar sobre si el referèndum és el millor camí no et converteix en no demòcrata. Es pot estar en desacord des d’opcions plenament democràtiques. Perquè la democràcia no és només votar. I fins i tot és del tot legítim i democràtic no optar. La ciutadania, les entitats, tenen tot el dret a no prendre partit sense ser acusats de res. I ja sé que no optar és una opció. Però contra el que diu la pressió hegemònica, no és la del desacord: és la de la llibertat de no optar.
El FC Barcelona. Ja hi torna, diran alguns. Tens barcelonitis, diran els altres. No els trec raó. Però en aquest cas és pertinent. La pressió -interna i externa- exercida sobre l’Espanyol ha sigut conseqüència de l’adhesió del club blaugrana, que em causa una absoluta indiferència en el millor sentit de l’expressió. No en formo part i, per tant, no tinc res a valorar. Però si em venen aquesta adhesió com un acte de rebel·lia i valentia, no ho compro. El Barcelona, com ha fet més cops del que sovint s’explica, es posa al costat del poder. De manera legítima, però fa allò que l’hegemonia ideològica catalana espera. Quan convé, donem medalles a Franco i ens requalifica el camp, quan convé ens adherim al Pacte pel Referèndum. No comparo el contingut. Mostro una manera de fer: una capacitat intel·ligent d’adaptació a la realitat.
L’Espanyol. Quan sento García Albiol expressar el seu orgull per la no adhesió del seu club, m’agafen ganes de reivindicar-la. Quan penso en la minoria violenta i apolítica que amenaça i agredeix els que porten estelades (i els que no en portem), encara seria més partidari de l’adhesió. Però em sembla bé la decisió presa. Perquè som un club de futbol sense càrrega simbòlica afegida. No som més que un club. I ni podem, ni volem ser-ho. L’adhesió generaria conflicte, perquè som plurals i petits. Més enllà de l’esperit resistent i de l’amor irracional a uns colors, no tenim cap discurs que ens homogeneïtzi. Al marge dels violents -que cal fer fora-, cap periquito vol imposar res a un altre que no siguin opinions sobre jugadors i entrenadors. En la resta, tots som dissidents. Fins i tot de nosaltres mateixos.
