Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

L’adéu de Sergio i Lucas

“Déu ha mort, l’home ha mort… i jo no em trobo gaire bé”, va escriure Manuel Vázquez Montalbán. Dimarts hi vaig pensar: “Sergio marxa, Lucas marxa, Hisenda em deixa sense un euro… i jo estic a punt de fer 50 anys”. Ara bé, no ens hem de desanimar. Hi ha molts motius per ser optimista. Ara mateix no els trobo, però segur que n’hi ha molts.

Fa anys, molts anys, que vaig deixar d’establir vincles sentimentals amb els jugadors de futbol. Per tant, les llàgrimes de Sergio no em diuen res. Ha pres una decisió lliurement. Per raons econòmiques, pel -paraules seves-“futur dels seus fills”. Però no és que els seus fills estiguin pendents d’un desnonament. És que guanya molts diners i en vol guanyar molts més. És legítim. S’entén perfectament. Però la compassió per les llàgrimes alienes la reservo per a altres causes.

No estic trist però sí preocupat. Perquè els millors moments d’aquesta temporada han coincidit amb els de màxima inspiració d’ells dos. El tercer gol contra el Sevilla al partit de Copa és la imatge d’aquesta gran societat i del talent d’aquests dos jugadors. Sense ells, tot serà més difícil. Sense ells, els meus fills es queden, un cop més, sense ídols (“Ara ja només falta que marxi el Kiko”, em va dir el gran).

L’explicació de la marxa d’aquests dos jugadors és el paradigma del futbol modern i de la situació de l’Espanyol. Un marxa a una lliga de jubilats quan encara li queden un parell d’anys a ple rendiment. L’altre, a alternar la grada amb la banqueta. Cap dels dos es podrà sentir futbolista com s’ha sentit aquest any. Però per no competir cobraran molt més que per fer-ho cada setmana. I l’Espanyol traspassa un jugador a un equip del qual el va fitxar fa dues setmanes. I, a l’altre, li rescindeix el contracte sense cobrar la clàusula a canvi del perdó del deute pendent perquè li surt a compte. Efectivament, “som rars”: no hi ha lema que ens defineixi millor.

PUBLICITAT
PUBLICITAT