ESPÈCIE PROTEGIDA
Misc 02/11/2013

L'equip invisible va crear problemes a l'imperi

i
Xavier Fina
2 min

El dia va començar descobrint una nova manera d'anomenar l'Espanyol: l'equip invisible. Aquest és el títol de l'article que The New York Times va dedicar a la prèvia del derbi. M'agrada. Perquè em recorda Italo Calvino i perquè descriu perfectament quin és el tracte que rebem. No hi ha pitjor discriminació a les minories que la ignorància, que convertir-les en invisibles. L'estratègia es completa acusant-les de victimistes quan reclamen normalitat.

La sensació dels nostres jugadors arribant al Camp Nou la imagino semblant a la meva en entrar al Bar l'Empordanet, a la Tallada d'Empordà, un territori amable la resta de l'any on ahir em vaig acostar com qui va a l'escorxador. L'alineació de l'entrenador Javier Aguirre, amb la sorpresa de Torje i l'aposta per Thievy, tenia la dosi justa d'equilibri entre gosadia i sentit comú.

La primera alegria de la nit me la dóna, com sempre, l'afició del Barça. Ells, que sempre presumeixen que ja no som rivals i que per no tenir-nos, ja no ens tenen ni mania, ens reben amb xiulets i ens dediquen crits la mar de simpàtics. A l'Empordanet, mentrestant, el tracte és prou cordial. De 60 clients, cinc pericos. Quan Víctor està a punt de marcar, n'apareixen tres més. La teoria del 2% novament posada en dubte.

Els pericos estem relativament contents amb el partit: hem competit, hem estat a sobre, els hem fet patir, hem fet un partit seriós. Messi cobra més que tot el que cobren els tretze jugadors contra els quals ha jugat. La desigualtat és excessiva, però avui no hem sentit cap vergonya. Hem provocat que el Camp Nou demanés l'hora, com qualsevol camp vulgar. Potser ens ha faltat una mica d'èpica, algun jugador una mica més enfadat, algú que busqués les pessigolles als habituals. Però les possibles burles de dilluns hauran de ser amb la boca petita.

Resultat final

El resultat final entra en la lògica de les coses i no hi ha res a recriminar: ni a l'entrenador, ni als jugadors i ni tan sols a l'àrbitre. Observo els clients de l'Empordanet que marxen contents, molt contents. Allò del bon joc, de les golejades, sembla que ja no és tan important. Un golet i gràcies.

Tinc la sensació que han entès que això de, simplement, guanyar també està bé. Encara no han arribat, però, al nivell superior de saviesa: el de la felicitat que et pot arribar a donar ser d'un equip invisible en què la victòria és infreqüent.

stats