L’hora dels adéus
Fa unes setmanes vaig llegir l’admirat Rafael Metlikovez descrivint aquell dubte existencial que en un moment o altre de la vida hem tingut tots els de l’Espanyol: sóc estrany perquè sóc perico o sóc perico perquè sóc estrany. I on diem estranys també hi podríem dir sentimentals. Som pericos per sentimentals o sentimentals per pericos. Hi pensava diumenge després d’haver cantat els gols del Girona. Malgrat l’alegria i les ganes de veure els gironins a Primera, les llàgrimes dels jugadors del Còrdova em van commoure. No hi puc fer res: sempre acabo empatitzant amb el perdedor. El costum, esclar.
Aquest excés de sentimentalisme (allò de la força d’un sentiment portat a un extrem amb un punt de malaltís) té el seu gran moment a final de temporada. Als sentimentals no ens agraden els comiats. I els pericos portem tota una vida de comiats traumàtics: des d’aquell mai no superat de Solsona fins al de fa tot just un any de Sergio García. Ídols o jugadors als quals valoraves o als quals havies agafat estima han marxat any rere any. Senties la pèrdua i paties per l’afebliment de l’equip. En general, els dols pels comiats eren també pèrdues de qualitat sobre la gespa.
Però estem en una nova època, l’era de Mister Chen. I tot i que marxaran molts jugadors, aquestes baixes seran per a bé, els seus substituts milloraran la qualitat de l’equip. Per tant, no hi ha motiu per al lament. Però, ai, el sentiment no ho té tan clar i aquesta setmana he sentit una petita punxada pel comiat d’Abraham. Petita, sí. Però punxada. Poc després d’arribar a l’Espanyol va cometre un error perdonable que no se li ha perdonat del tot. Sense ser una figura, ha sigut un jugador important. Aquesta temporada ha sigut un dels protagonistes de la salvació: quan Galca li va fer cas tot va millorar. És un bon professional, un jugador correcte i ha demostrat un alt grau de compromís. Que tinguis sort, Abraham.
L’altre comiat de la setmana és el de Lluís Planagumà. Podria haver sigut l’entrenador del primer equip i al final no serà ni el del B. És un gran entrenador, però el que més ens emociona d’ell és que és un gran perico: tots recordem aquelles imatges seves animant des de la Juvenil. Estem contents amb Quique. David Gallego en sap molt de futbol i serà un gran entrenador del B. Però quina llàstima que te’n vagis, Lluís. No t’enfadis amb els que ara no t’han donat prou confiança perquè un dia has de tornar. I quan ho facis serà per entrenar el primer equip i recuperar el que Europa ens deu. Que tinguis sort, Lluís... i torna aviat.
