No em vull preocupar
El 30 de juny és una data simbòlica. El final oficial de la temporada. Però ja fa 41 dies que l’Espanyol va jugar el seu últim partit oficial i només falten un parell de setmanes per començar la pretemporada. Mantinc la confiança en els responsables del club i l’optimisme de cara al futur. Però cada cop tinc menys arguments davant els crítics. La meva il·lusió comença a estar en reserva, necessita gasolina.
No hem tingut les males notícies habituals: els bons continuen, fins i tot els cedits, i aquells que sempre marxaven enguany es queden i són nostres “per sempre”. Des d’aquesta perspectiva es comptabilitzen com a nous fitxatges Piatti, Baptistão i Diego López. En sentit estricte, ho són. Però no suposen cap novetat sobre el camp, no impliquen cap valor afegit al talent que teníem a la gespa. L’altra novetat (relativa) és el retorn de Sergio García. Qualitat i veterania. Un Reyes amb més implicació sentimental i amb més capacitat i ganes de córrer.
A hores d’ara no tenim un equip millor que la temporada passada. I si entenem que Diego Reyes ja no és nostre, el tenim una mica pitjor. A data d’avui, és una realitat. I amb aquesta plantilla hem fet una bona temporada d’acord amb els objectius plantejats. Però els objectius per a la pròxima són més ambiciosos. Aspirem des del primer dia a anar a Europa. No hi ha excuses. Podem fracassar, però sempre des de l’ambició i des de la claredat en els objectius. I per assolir-los la plantilla ha de fer un salt de qualitat. Consolidar el que tenim i créixer. Ens van prometre entre cinc i sis fitxatges. Sempre havia entès que la compra dels drets dels cedits o dels compartits no es comptaven com a novetats. Ara sembla que sí. Vist així, només queden un parell d’incorporacions. Dídac Vilà? Diego Reyes? Massa poc per continuar amb la il·lusió de la Nova Era.
Sembla que la culpa és del fair play financer de la Lliga: el maleït límit salarial. Però en una empresa esportiva com la nostra entenc que tot es planifica i que aquests topalls de despesa no han sigut una sorpresa. Com tampoc no entenc l’embolic amb la data límit de l’opció preferencial per Diego Reyes. I no trobo qui m’ho expliqui. Perquè just ara que tenim un director general esportiu -a qui admiro i respecto- en el mateix nivell jeràrquic que el conseller delegat, qui fa totes les declaracions sobre futurs fitxatges és Ramon Robert i de qui no tenim notícia és del principal responsable esportiu.
Confio en tots ells, segueixo optimista. Però necessito arguments per anul·lar aquest embrió de preocupació.
