Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

No són ells, som nosaltres

L’Espanyol viu en un territori hostil. En un país en el qual hi ha un club ple d’estrelles mundials que fa de selecció nacional. On es posa en dubte la catalanitat per un fet tan poc important com les teves preferències futbolístiques. On la ràdio pública fa la transmissió d’un partit tractant-te en tercera persona. On una part important dels periodistes esportius van amb la samarreta blaugrana però sentencien des de la neutralitat. Hem fet un camp preciós en un municipi que ens maltracta. On se’ns posen tots els problemes del món per superar les pitjors rotondes i per aparcar en els descampats més obvis. Amb uns Mossos d’Esquadra amb l’arma al coll que ens miren de manera amenaçadora fins i tot als que anem al camp amb nens petits. Per acabar, tot i que no és menys important, la majoria de dirigents del futbol espanyol, en una barreja d’incompetència i mala fe, ens perjudiquen sempre que poden tot aprofitant la nostra debilitat.

Així vivim els pericos. Però no ens podem quedar en el confort del victimisme. I menys en aquests dies de postderbi: la principal reflexió ha de ser en clau d’autocrítica. Només des del reconeixement dels errors i des de la responsabilitat tenim possibilitats de sortir d’aquest forat.

Cal fer fora els violents i depèn del club fer-ho. Als que agredeixen i amenacen pericos per portar una bandera o per xiular un pasdoble. Són pocs, però fan por. D’altra banda, la Curva (en una immensa majoria no violenta) ha d’entendre que només és un grup d’animació. Que crea un gran ambient, molt fidel i que per molts anys. Però la seva incidència a les grades no li atorga més representativitat que la que tinguin com a suma de socis. Animar l’equip i anar als desplaçamanents no és un sacrifici: és una opció lliure i divertida. La multa que ens caurà per la llista d’insults ens la mereixem. No per violents: per rucs. El debat no és si hi ha vincle o no entre la violència verbal i la física. Ni si preferim el futbol d’abans a l’asèptic futbol modern. La qüestió és que hi ha una nova normativa, molts controls per fer-la complir i toca callar. I si no ho fas és que ets un inconscient o no t’importa el que li passi al teu club.

Però tot això són els símptomes d’una crisi més profunda. Com també ho és la passivitat dels jugadors a la primera part, l’intercanvi de samarretes al final, la tremolor de cames en els partits importants, la fractura social del club…

Tenim una crisi d’identitat, una crisi de relat, una crisi de lideratge. Una crisi que no és culpa d’ells. És ben nostra. I molt complicada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT