Publicitat
Publicitat

“Vostès tenen un problema”

Tot fa pensar que, quan Maragall va dir la frase del títol, tenia raó. Malgrat que va haver de rectificar de manera solemne al Parlament, deu anys més tard seguim donant voltes a aquest problema del 3%. Per completar les paradoxes i les circularitats de la política catalana, aquella rectificació la va fer per salvar un projecte de país que havia de ser estratègic: el nou Estatut de Catalunya.

Qui aquell febrer del 2005 li va exigir la rectificació, onze mesos més tard —gener del 2006— pactava amb el president espanyol una retallada de l’Estatut certificant la desaparició del primer pla polític de qui n’havia estat l’impulsor. Han passat anys, uns quants anys. Però sobretot han passat moltes coses. La sentència de l’Estatut, el creixement de l’independentisme, la mobilització ciutadana, el referèndum fallit, les eleccions que es volien plebiscitàries i uns resultats que, en la mesura que són interpretables, li neguen aquest atribut.

Han passat deu anys, que ja en són; però la sensació que hem tingut aquesta setmana en recuperar les imatges de l’enfrontament de Maragall i Mas al Parlament eren de blanc i negre. Tan llunyanes com el motiu d’aquell debat: l’esvoranc del Carmel. L’acceleració del nostre temps, en diuen alguns. Passar pantalles, es diu en llengua processista. Tot i la llunyania, un dels protagonistes d’aquella pantalla, Artur Mas, ocupa l’espai central de la pantalla actual. Tot i la llunyania, les portades d’aquests dies ens recorden que aquell diagnòstic fet per Pasqual Maragall no va ser un estirabot.

Les imatges de la policia judicial entrant a la seu de CDC i els tresorers detinguts no ajuden gens a les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. La aporia —una categoria de la filosofia de Kant molt del gust de David Fernàndez— és d’una complexitat creixent. D’una banda, el compromís de la CUP de no fer president Mas és cada cop més ineludible. De l’altra, les forces dels uns i dels altres són molt desiguals. Tenir capacitat per condicionar l’elecció d’un president no significa tenir-ne tota la legitimitat, sobretot quan l’objectiu final és —aparentment— compartit. A la CUP, que fins ara era de sucre, se li ha acabat l’exempció. Haurà d’assumir el paper de ser qui posa bastons a les rodes o s’haurà d’empassar el gripau d’incomplir un compromís electoral clar. Aposto, des del dubte, per la segona opció. I segur que ho sabran argumentar. De fet, se’m pot dir, és el que fan tots. Però, esclar, el principal element identitari de la CUP era, és, no ser com tots.

Totes aquestes paradoxes, apories i contradiccions del dia a dia no són res més que la mostra i la conseqüència d’una gran aporia que ens ha portat on som. L’anomenat procés té, d’una banda, la naturalesa d’un moviment rupturista i fins i tot revolucionari, i de l’altra, es manté en els marges i els protocols de la política tradicional. D’una banda, es presenta fill d’uns principis irrenunciables i, de l’altra, molts dels seus líders reconeixen la necessitat de negociar amb la contrapart, amb l’estat espanyol. Només des de les grans proclames, des d’una promesa absoluta, des de l’entusiasme per un canvi tangible, es podia mobilitzar tanta gent. La independència és —com va escriure Marina Subirats— la utopia disponible. Però, esclar, de tan disponible com sembla s’ha obviat el seu caràcter utòpic. Tenim pressa. Ho volem tot i ho volem ara. Desconnexió. Amb la màgia de les paraules s’ha pretès soterrar la complexitat de la política.

L’èxit d’aquesta estratègia en termes d’eixamplar la base electoral de l’independentisme no es pot discutir. Un èxit aclaparant. Sense aquesta base no hi hauria tema. Si la independència ha entrat en l’agenda política és perquè la ciutadania ho ha volgut. De baix a dalt, d’acord. Però també perquè una part important del poder català ho ha alimentat. De dalt a baix. Causalitat circular, se’n diu.

Però en el seu propi èxit porta escrit, em temo, el seu fracàs. Perquè, en els termes que s’ha plantejat, es tracta d’un tot o res. I d’un tot o res sobre el qual ja hi ha urgències. Aquesta és la gran aporia: sense el tot i sense la pressa no hi havia mobilització, però el tot i la pressa poden ser les causes que tot acabi malament. Aquestes setmanes en tenim símptomes: dels divuit mesos a la possibilitat de repetir eleccions. La política és això. Un Parlament que potser no et permet escollir el teu candidat, una presumpta trama de corrupció que ho complica tot, unes inoportunes eleccions al mes de desembre. La política és gestió del temps, negociació, consciència de les pròpies forces. I sobretot: governar. No ens oblidem de governar. Perquè, ara, el problema el tenim tots.