Primer any de l’era Chen
L’Espanyol era, fa tot just un any, un malalt terminal. Ni les millores en els ingressos pels drets televisius per les quals havia lluitat tant Collet ni cap altra mesura homeopàtica ens podien curar. Feia anys que ho dèiem: això només ho salva un xeic o un rus. Al final, però, va tenir raó l’estimat Cristian Segura. Ni xeic, ni rus: un xinès va arribar a la nostra vida pels volts de Tots Sants i vam ressuscitar. Qualsevol balanç que es pugui fer de l’inici de la nova era ha de partir d’aquesta constatació: érem a l’UCI plantejant-nos si desconnectar o no i ja hem sortit de l’hospital. Mister Chen ha sigut el nostre salvador i qualsevol valoració d’aquest any són notes a peu de pàgina d’un text que, simplement, diu “Gràcies per venir”.
El balanç de l’any, més enllà del petit detall de sobreviure, és positiu. En bona mesura pels efectes directes que té no estar arruïnats. Hem pogut fitxar jugadors més bons i un gran entrenador. I tant o més important: quan descobrim un jove talent (Marc Roca, Aarón o Melendo) no comencem a acomiadar-nos-en al tercer partit convençuts que el malvendrem ben aviat. Els diners no donen la felicitat, però són molt útils contra la infelicitat. I tenir present que, en la situació pre-Chen, Marc Roca ja tindria peu i mig fora de l’Espanyol ens permet tenir consciència del privilegi que vivim. Un privilegi que té el risc de convertir-nos en nou-rics: clients exigents i intolerants que no estimen els jugadors. Perquè un dels motius pels quals m’agrada ser perico és pel bon tracte als nostres futbolistes, especialment els de casa. Ser comprensius amb els errors, animar-los davant la derrota, segurs del seu compromís.
Des del punt de vista de la gestió també hem vist millores destacades. La majoria, derivades de la nova situació econòmica, com la claredat i la transparència en totes les operacions. Saps quant s’ha pagat per cada jugador, quin percentatge de drets sobre ell té el club, en quin moment de la negociació es troba. Tot allò que és lògic saber, ho sabem. Com també sabem quins són els objectius esportius i econòmics. A poc a poc perquè anem lluny. Sense generar falses expectatives ni justificacions des de llocs comuns.
En el costat negatiu, podríem assenyalar alguna errada important en la planificació esportiva. Però la disculpo. L’entenc com un procés d’aprenentatge propi d’un canvi d’època, igual que deslliurar-se de la càrrega del danisme. En una nova era és normal que hi hagi un període de convivència amb el passat. Però només ha de ser un període. En el nostre cas, com més curt, millor.
