01/07/2016

El primer dia de la resta de la nostra vida

2 min

La il·lusió d’aquestes setmanes ja no ens la treu ningú. Estem tan contents que quan Mr. Chen, en una mostra de populisme -prefereixo que sigui això que no pas ingenuïtat-, va dir que convertiria l’Espanyol en el millor club de la Lliga, per un moment, ens el vam creure. Anem netejant deute a base de capitalitzar el club. Tots érem conscients de l’alt risc de desaparició que teníem i ara veiem el nou president i propietari com el salvador. Culte al líder. Amb l’americana de coll rodó, una serena elegància, la mínima expressivitat. Qui ho havia de dir! Allò que tant temíem -que l’Espanyol deixés de ser “nostre”- és ara la gran esperança. Érem un malalt terminal. Ens ha arribat un tractament experimental i ens hem revifat. De cop, han desaparegut els símptomes de la malaltia i sembla que el tractament funciona. No oblidem que és una medicina oriental encara no homologada. Per tant, el risc és gran. Però quan no hi ha res a perdre perquè sembla que està tot perdut, el risc no existeix.

Tenim president compromès. I també tenim el pla que des de fa anys demanava des d’aquest racó d’opinió perica. S’entén, no obstant això, que l’anterior consell no l’arribés a fer: l’únic pla possible era sobreviure. Cada dia era un calvari, un malson de deutes que amenaçaven l’existència de l’Espanyol. Ara, com a empresa (esportiva, però empresa) que som, tenim un pla: econòmic, esportiu i social. I la millor garantia del seu compliment és que qui l’ha de portar a terme s’hi juga els seus diners. El nostre fracàs seria la seva ruïna.

En el moment de començar aquesta nova vida, un record per a la meva pitjor vivència com a perico (i he viscut en directe dos descensos i dues finals europees perdudes als penals): l’assemblea del 2012. Aquell dia Oliveró, Genètica Perica i els seus animadors em van fer sentir vergonya de ser de l’Espanyol. Oliveró, el mateix que havia sigut responsable de l’àrea econòmica i després no va assumir cap responsabilitat de la ruïna del club. Els mateixos que són apolítics com aquell senyor de trist record que deia “haga usted como yo y no se meta en política”. Els mateixos que, incomplint un compromís, s’han venut les accions a última hora per fer un bon calaix. Ahir es va acabar el danisme: una gran notícia. Però ahir també es va acabar la possibilitat d’un Espanyol en mans dels “apolítics”. I aquesta notícia encara és millor.

Avui és el primer dia de la resta de la nostra vida. Gaudim-ne mentre duri. Com els protagonistes d’aquella gran pel·lícula francesa.

stats