Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Un doble punt d'inflexió

En un club de futbol és molt difícil destriar entre els components institucionals, els esportius i els sentimentals. Si el club és l'Espanyol, és impossible. Demanem dimissions perquè la trajectòria esportiva és nefasta. Però no només per això. Ens sentim orfes de referents simbòlics i reclamem que els nostres dirigents siguin sensibles a aquesta delicada matèria de la nostra militància. Però si anéssim tercers no recordaríem tant els que han marxat. Demanem una millor gestió, però també sabem que el marge de millora és limitat. La combinació de tots aquests components sovint contradictoris dóna lloc a setmanes tan rocambolesques com la passada. Això sí, encara sospito que tot va ser una estratègia per esgarrapar espai mediàtic al Barça-Madrid.

Ara bé, tot i la gravetat de la situació, hem de ser raonablement optimistes sense recórrer a la voluntat. Perquè tant l'anunci de Condal i Sánchez Llibre com el partit de Valladolid representen punts d'inflexió. L'equip va transmetre bones sensacions. Pochettino ha actuat on calia: a la defensa. Del quartet que va iniciar la Lliga, només es manté Héctor Moreno. Colotto transmet seguretat. Víctor Álvarez i Raül Rodríguez posen peatge a les autopistes que fins ara trobaven els extrems contraris. I la meitat ofensiva no em fa patir. Amb el talent de Verdú i Longo, acompanyats aviat per Sergio, fem. Aquesta millora era suficient per guanyar dissabte. Només un àrbitre dolent -si es permet el pleonasme- ho va impedir.

En l'àmbit institucional, Dani i Condal han fet un pas enrere. La massa social hi ha tingut el seu paper. Però no ens equivoquem. Els agents socials que representen aquesta massa no estan preparats per ser pal de paller del futur del club. No es pot governar contra ells, però tampoc se'ls pot donar el poder. La Curva només és un grup d'animació. El millor de la Lliga, si voleu. Però només un grup d'animació. Les penyes -representades per la Federació- tenen una gran importància en el proselitisme perico. Són espais necessaris de relació social, però no estructures amb una massa crítica suficient per suportar excessives responsabilitats. I l'APMAE, tot i ser un cas molt diferent, sembla sentir-se més còmoda en un paper d'oposició constructiva que no en el d'alternativa real. Per tant, un punt d'inflexió esportiu que no ens traurà patiment i un punt d'inflexió institucional que portarà canvis, però que no serà una revolució.