Tenim dos problemes (i un és per culpa meva)
Tot i que no tinc gaires arguments, sóc optimista. Des de la consciència que el joc de l’equip no és gens convincent. Des de la constatació que no hem reforçat la defensa com calia. Des del desacord amb alguna de les decisions de Quique -l’última, el canvi d’esquema davant el Celta amb el consegüent desplaçament de Marc Roca a l’interior-. Des de la confirmació que alguna de les nostres pors amb la planificació de l’estiu (l’edat de José Antonio Reyes, la inconsistència d’Álvaro, el compromís de Caicedo) tenia un cert fonament.
Tanmateix, insisteixo, sóc optimista. Perquè tenim bons porters. Perquè disposem d’un nucli de qualitat: Víctor Sánchez, David López, Óscar Duarte, Marc Roca, Piatti, Hernán, Gerard, Leo Baptistao. Perquè confiem que algun dels nous es desperti i mostri una versió millor (Jurado, Diego Reyes). Perquè encara no hem perdut tota l’esperança de recuperar Diop, Caicedo i Álvaro. Perquè ens agrada -i volem que ens agradi- el nostre entrenador. I perquè sabem que, si cal, Mister Chen ens acabarà de completar la plantilla en el mercat d’hivern.
El meu optimisme no és cec. Sé que estem en llocs de descens i he vist la mediocritat del nostre joc. Per tant, també estic preocupat. Perquè coincideixo amb Quique: tenim mala sort i fragilitat psicològica. Però aquest no és el principal problema. La causa immediata d’una derrota amb gol encaixat en temps de descompte pot ser psicològica. Però, tot i el mal regust final, un partit es perd pel que passa durant els noranta minuts. És una obvietat. Però sembla que Quique només estigui preocupat per aquests minuts de la por. I no: si defensem més segurs, si controlem més bé els partits, si generem més jugades perilloses, els minuts finals perdran importància.
Contra la maledicció dels minuts finals poca cosa pot fer Quique, a banda d’arribar-hi amb dos gols d’avantatge. Perquè sé d’on ve i me’n sento responsable. La meva mania de fer pactes i intercanvis amb el destí (que inclou, per exemple, descomptar algun dia dels que em toca viure a canvi d’un títol) em va fer canviar un gol a favor en el minut 91 el dia 16 de maig del 2006 per tots els gols en contra que calgués per a la resta de la història. El destí va complir: gol de Coro. A canvi, la meva -la nostra- penitència: rebre’n sovint. No és un problema de psicòlegs per als jugadors. El que ens cal és un bruixot. O, en tot cas, qui necessita el psicòleg sóc jo.
