Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Un esforç més

Als aficionats pericos ens esperen uns mesos en què podem preveure amb força exactitud què passarà: cada partit serà el principi i el final d'una història. L'únic relat possible serà el de l'absència de relat. La victòria i la derrota, més que mai, dependran de petits detalls. L'expulsió del porter contrari i dos penals a favor ens porten a l'eufòria; un gol en pròpia porteria quan faltaven dos minuts per al final, a la més gran de les depressions.

Estirant el fil d'una victòria filla dels detalls, els de mirada positiva farceixen el seu sentiment d'arguments; de la mateixa manera, els que ho veuen tot malament creuen que el desgraciat peu de Stuani no és conseqüència de l'atzar. I tots tenen una mica de raó: tenim un equip justet que només a base de concentració, ordre i intensitat pot donar alguna alegria. Però per sort i per desgràcia en aquesta millor Lliga del món els equips justets som majoria. I tots poden jugar amb concentració, ordre i intensitat.

Aquest equip nostre, alegria del nou independentisme i maldecap dels narradors de ràdio, tan ple com el tenim de cognoms com López, Sánchez, Rodríguez i Fernández, preveig que viurà una Lliga sense pena ni glòria. De fet, com la major part de les més de 40 lligues que he viscut en carn pròpia.

Però sempre tenim un racó per a la il·lusió de fer alguna cosa en la Copa del Rei. I alguna cosa vol dir, com a mínim, arribar a la final. Com vam arribar -i guanyar- a les finals no tan llunyanes dels anys 2000 i 2006. Aquelles finals en què tots recordem on érem i amb qui estàvem. La del murri Tamudo cantat pel mestre Serra i la dels tres taurons al Santiago Bernabéu amb un Coro que començava la llegenda. Aquell autocar que era una festa quan encara no hi havia res a celebrar. Tots nosaltres, confessem-ho, en algun moment d'avorriment o de desencís perico hem recuperat les imatges d'aquelles finals. I també ho hem fet per mostrar als més petits que les aventures que expliquem no són ni inventades ni llunyanes.

Però per arribar a València a fer el murri abans vam haver d'eliminar equips com el Còrdova i l'Albacete. I perquè a Madrid Tamudo ho tornés a fer, abans va ser necessari eliminar equips com el Getafe i el Cadis. Ara el primer escull és tan poc apassionant com el Jaén. Però sense aquesta eliminatòria no hi haurà paradís. Per tant, fem un esforç més. L'esforç d'il·lusionar-nos per un camí que comença diumenge i ens pot portar a ampliar el nostre repertori de moments mítics.

PUBLICITAT
PUBLICITAT