Molt més llarg que un dia sense pa
El buit d’un cap de setmana sense futbol és dolorós. Un dolor prou lleuger per no tenir-lo constantment present: un dolor, però, prou profund per sorprendre’t en diferents moments pensant a quina hora jugarà l’Espanyol i (re)descobrint que no, que no juga. Si a sobre véns de patir una trista derrota a casa, el dolor s’accentua. I a tots ens envaeix una estranya sensació dramàtica sense gaire fonament.
Durant aquestes setmanes sense futbol i amb aquest estat d’ànim, les notícies que t’arriben o són directament dolentes o les converteixes en dolentes. També és cert que els mitjans han d’omplir espai i que on no hi ha una notícia hi ha un rumor.
La nostra història d’amor amb Asensio pot ser més curta del que pensàvem. Llegeixo que si el Madrid traspassa Isco al gener -i diuen que és possible- voldria recuperar-lo, i que el contracte de cessió ho permet. Per arrodonir-ho, el Granada amenaça de fer-li un llacet a Thievy i enviar-lo a Barcelona. Sembla que el contracte de cessió també ho permet. Em pregunto qui mana: el club que cedeix o el club que acull. Em responc: el club que no és l’Espanyol.
Definitivament el cas Power8 explota. No veurem els diners pendents i hem estat utilitzats per estafar inversors. Recordem-ho bé, del proper patrocinador n’hem de tenir una informació bàsica: a què es dediquen.
L’entrenador de l’Espanyol i l’entrenador del Barça B, seleccionadors -en peu d’igualtat- de la selecció catalana. El filial blaugrana juga a la mateixa divisió que l’Espanyol B. Tot molt bé. Mentrestant, Pochettino passa per Barcelona i em poso nostàlgic. Potser tampoc guanyaríem, però tindríem la sensació que hi ha projecte. El mateix dia llegeixo que l’únic jugador que he vist amb la samarreta de l’Espanyol i del qual he assegurat -jo que no en sé de futbol- que seria una figura mundial potser fitxa pel Barça. Aquell també va ser un amor curt. Però el record d’aquells dies m’ajuda a sentir-me viu. Veure una mitificada passió de joventut casant-se amb aquell veí fatxenda del tercer segona fa un mal tan absurd que ni tan sols el pots compartir.
La notícia bona d’aquests dies és que l’Espanyol ha augmentat el nombre de socis respecte a la passada temporada. Concretament, n’hi ha 45 més. A aquest ritme d’aquí 22 anys serem 1.000 més, I d’aquí cent -tots calbs- haurem arribat als 30.000.
Per sort, avui hi ha el sorteig de la Copa i demà torna la Lliga. I abandonarem aquests pensaments i tornarà el neguit per saber com m’ho faig per poder veure el partit.
