17/11/2016

Els mitjans i l'Espanyol, novament

2 min

El victimisme. Els pericos som victimistes. Som el barrufet rondinaire, obsedits per trobar injustícies i greuges comparatius. Cansem una mica. Però el nostre victimisme es combina amb el pitjor dels atributs: som víctimes. Pel poc espai que ens donen i pel tracte que sovint rebem. Una minoria de manual: des de la condició de víctima, ens reafirmem en un victimisme que ens dóna identitat. Un cercle viciós.

La patologia. Els mitjans generalistes donen a l’Espanyol l’espai que mereix. No em sembla raonable que en tingui més. El problema no és la poca importància que ens donen: només som un club de futbol. La patologia del país és la importància i la presència que té el Barça, que tot i ser més gran, també és -només- un club de futbol. Aquests dies ho hem tornat a veure: portades, directes, obertures de telenotícies, publireportatges gratuïts, pel nou patrocinador. No és normal. I la culpa no és del Barça, és del país.

El periodisme de samarreta. Els diaris esportius s’han oblidat del periodisme. Amb l’excepció del L’Esportiu, que lluita de manera titànica a contracorrent, s’han convertit en un producte de traç gruixut adreçat a despertar baixes passions a favor d’uns colors i contra uns altres. Els exemples són infinits, encara que només ens fixem en les portades: des de la que no li van dedicar a Dani Jarque l’endemà de la seva mort fins al criteri variable de dedicar-la a la Supercopa de Catalunya en funció del guanyador. Però aquesta és una batalla perduda.

La mirada. El que més dol en el tractament dels mitjans a l’Espanyol és el que es fa sense gaire consciència. En la setmana de seleccions hem tingut notícies constants dels internacionals blaugranes. Una nit semblava que el món s’acabava perquè tots jugàvem amb l’Argentina. En paral·lel, ni rastre de Caicedo, Hernán Pérez, Demichelis, Aaron Martín... Sí, també són internacionals. El periodisme hauria de transcendir les lleis del mercat: la importància d’una notícia no ve determinada només per la quantitat de gent que hi està interessada (interès, d’altra banda, que mai no és natural).

La sortida. La denúncia constant no porta enlloc. Cal estar atent per quan es produeixen injustícies molt flagrants però ser selectiu en la queixa. I sempre des d’un to i una voluntat constructiva: no esdevenir un club agre, antipàtic. I sobretot, les coses començaran a canviar una mica quan Míster Chen ens porti títols i grans figures. A ells no els canviarem: hem de canviar nosaltres.

stats