Els pericos som uns excèntrics
De tant en tant l’actualitat m’obliga a tractar de la relació entre l’Espanyol i els mitjans de comunicació. Poques vegades m’he queixat del mínim espai que molts mitjans donen al nostre club. Més sovint, del molt que dediquen al FC Barcelona. No pel greuge comparatiu -només som el 3%- sinó per l’excessiu protagonisme que es dona al club blaugrana. Que obri telenotícies o tingui portades de diaris d’informació general em sembla un mal símptoma. No perquè les hagi de tenir l’Espanyol sinó perquè el futbol no és tan important. I se’m pot justificar amb l’argument que es fa en resposta a l’interès de la gent. Però no oblidem que els mitjans no només reflecteixen sinó que també creen realitat. I no oblidem tampoc que hi ha criteris periodístics que haurien de transcendir la lògica de la demanda. Però em temo que aquesta és una batalla perduda.
També deu estar perduda la batalla de la mirada. Tot es veu a través d’un filtre blaugrana. Un filtre tan permanent que ja no és viscut com a filtre sinó com a mirada neta. Fa tant temps que portem aquestes ulleres que ja ningú recorda que són unes ulleres. Si se’m permet la pedanteria, és un fenomen que ens fa pensar en Gramsci (hegemonia cultural) o en Foucault (economia política de la veritat). Convertim en veritat el que respon a un punt de vista. I esclar, el dissident, el que té un altre punt de vista, es converteix en un excèntric, en un ésser estrany que sembla lluitar de manera absurda contra l’evidència del sentit comú.
Aquest fenomen té el seu moment de màxima eclosió en un derbi. Les cròniques escrites dels partits o els comentaristes tècnics són, en principi, neutrals. Dit altrament, el codi d’interpretació del que diuen l’hem de rebre -aquesta és la convenció- com a objectiu. I després hi ha les interpretacions clarament subjectives dels comentaristes culers i pericos. La presència d’uns i altres permet donar l’aparença d’equilibri (fins i tot de sobrerepresentació perica per allò del 3%). Però la realitat és una altra: els neutrals no ho són, tot i presentar-se com a tals. I produeixen veritat des de la subjectivitat. Així, la mirada oficialment subjectiva culer coincideix amb la verdadera. I la mirada subjectiva perica és excèntrica, estranya i fins i tot falsa.
Com a col·laborador perico en alguns mitjans, soc còmplice i víctima d’aquesta hegemonia. Còmplice perquè dono cobertura a una aparent pluralitat. Víctima perquè massa sovint les meves opinions queden fora de pla, són excèntriques. Són, en la mesura que s’oposen a la veritat oficial, falses. Res greu: només és futbol.
