21/05/2017

‘En un periquete’: homenatge a Rafael Metlikovez

2 min

Dijous va morir el meu amic Rafa. Havíem coincidit poques vegades però érem amics. Concretament futurs amics. Amics de maduresa: dels que se saben, es busquen i es troben. També ho pensava el Javier, amb qui teníem pendent una trobada a tres.

No tinc dret a estar trist. En tenen els pares, la germana -una dona forta que li va procurar cura i amor fins al final-, la resta de família i els amics. Però sense tenir-ne, i amb tot el respecte pel seu dolor, estic trist. Perquè compartíem univers moral. Jo soc del país de Rafael Metlikovez. El de la gent honesta, austera, radicalment moral; el de la gent que en frases solemnes no han cregut mai. El dels emprenyats per tanta maldat estúpida. Però també el dels que intenten viure-ho amb humor. Marxistes, facció Grouxo (el recordatori de la cerimònia l’encapçalava el “Disculpin que no m’aixequi” marxià).

El Rafa era perico. Un perico de base. Però un perico important. Dissabte, a la cerimònia de comiat, una samarreta de l’Espanyol amb el seu nom el va acompanyar fins al final. Hi va haver representació oficial del club -així, sí- i unes paraules del president de la penya de Granollers.

El seu Espanyol era el meu. El de la infància (Borja, Glaría, Roberto Martínez, Solsona, Amiano, José María...). El que representa una realitat (el cito) “alternativa, contracultural i perifèrica”.

Els Accidents Polipoètics (el Rafa i Xavier Theros) són molt bons. Intel·ligència, humor, rebel·lia, nostàlgia, bellesa. Poesia i espectacle escènic. Jo els seguia i admirava molt abans de saber que el Rafa era perico. Descobrir-ho va ser una confirmació. Esclar, vaig pensar, al darrere d’aquesta mirada hi havia d’haver un perico.

El Rafa era el millor cronista de l’Espanyol. Ho he dit sempre. La resta estem lluny del seu talent a l’hora d’explicar el sentiment blanc-i-blau. Seguirem llegint i aprenent dels seus textos a El País. Cada columna és una poesia polipoètica on no saps mai si l’Espanyol és l’excusa per escriure sobre la vida o la vida és l’excusa per parlar de l’Espanyol. Aquests Periquetes s’han de convertir en un llibre. La nostra amistat, Rafa, ha quedat pendent. Em comprometo a fer tot el possible perquè amb el teu llibre perico no passi el mateix.

Un dels seus últims treballs va ser la seva contribució al llibre col·lectiu Històries en blanc-i-blau. Llegit ara pren una altra dimensió: parla de Jarque i també de Glaría. Parla de la mort i també de la vida. I acaba explicant el que sentim en el minut 21 de cada partit, la trobada entre la vida i la mort d’aquell minut: “ No hay tantas oportunidades de sentirse vivo ”.

stats