La política cultural de Barcelona: un debat necessari
L’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona va generar moltes expectatives entre uns votants que volien canvis de veritat. La mateixa radicalitat de la proposta implicava uns terminis contradictoris amb la necessitat de presentar resultats immediats. Els canvis profunds necessiten un temps que la política no concedeix. Això explica que durant els primers mesos d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona dominés una política de gestos per sobre dels continguts. Superat el primer any de mandat, i més enllà de polèmiques tan anecdòtiques com interessades, es comencen a detectar signes de canvi en diferents àmbits de la política municipal. Al costat d’uns objectius a llarg termini i d’uns focs artificials d’ús immediat, s’intueix un relat que ens situa en el lloc nuclear de la política: el del projecte, amb una dimensió estratègica que mira el futur i una operativa que mostra amb fets cap on es vol anar.
No obstant això, en el cas de la política cultural la sensació general és que aquest any han passat poques coses, per no dir res. Un gest fallit -la retallada al Liceu que va quedar en no res-, continuïtat en la gestió quotidiana, i uns grups participatius en els quals sembla que s’anava definint el futur. Aquesta participació volia fugir d’un dels mals endèmics de la cultura: el corporativisme. Per aquest motiu no es va convocar “els de sempre” i es pretenia obrir la participació al conjunt de la ciutadania. El resultat, però, és que hi han participat agents culturals. Una participació corporativa. Amb participants diferents als habituals, és cert. I això té un valor. Tan legítims -o tan poc- com els de sempre. La política cultural ens interessa als que ens hi dediquem. La ciutadania no se sent interpel·lada. Cap col·lectiu d’artistes o professionals de la cultura es pot erigir en representant de la ciutadania. Com tampoc cap institució, tot i que en aquest cas sempre hi ha l’argument de les urnes. Un dels reptes de les polítiques culturals és trobar espais de legitimació que, incorporant les lògiques sectorials i les institucionals, les transcendeixin. Estic convençut que tant els representants socialistes de l’ICUB com els dels comuns comparteixen el diagnòstic i el repte.
El plantejament de Barcelona En Comú en l’àmbit cultural era tan ambiciós conceptualment (és un canvi de paradigma, repetien) com poc elaborat en el mentrestant. L’aterratge ha estat dur. Un dels seus teòrics, Jaron Rowan, ho descriu en un llibre honest, autocrític i molt recomanable: Cultura libre de Estado. El paradigma del comú, escriu, no substitueix el paradigma del que és públic. Tradueixo -i traeixo- Rowan: al paradigma del comú li cal el complement d’una política socialdemòcrata.
La conjuntura política municipal ho ha fet possible. De manera accidentada, d’acord. Però és una gran oportunitat. Per començar, en un mes Collboni ja ha explicat el seu projecte i ha impulsat dues mesures efectives i exemplars: la subvenció de l’IBI dels equipaments culturals i el pla de xoc cultural als barris. Malgrat el previsible èxit d’aquestes mesures, ja res no pot ser com abans. El dirigisme cultural del socialisme català -l’únic model de política cultural que hem tingut i del qual han begut tots els governs municipals del país- ha perdut hegemonia i ha de pactar amb els teòrics i els activistes del nou paradigma. Em consta que aquesta és la realitat a l’Institut de Cultura de Barcelona. Comuns i socialistes dialoguen i pacten. No només perquè hi hagi una coalició a l’Ajuntament. També i sobretot perquè la política cultural és i ha de ser resultat d’aquesta coalició; incorporant les maneres de fer de la mal anomenada “nova política” (transparència, participació), però també des de la consciència de servei públic de la socialdemocràcia de tota la vida: respecte pels funcionaris, pels procediments administratius, democratització de la cultura.
Alguns viuen obsessionats amb els noms. En aquests mesos, una minoria sorollosa a les xarxes socials n’ha mitificat uns i n’ha criminalitzat d’altres. La Berta Sureda i el Xavier Marcé són dos bons professionals amb molts anys d’experiència en la gestió cultural. Benvinguts els manifestos i les cartes si han de servir per fer debats honestos i consistents. Debatre sobre noms no compleix cap d’aquests requeriments. Com tampoc ho és donar informacions falses o incompletes sobre concursos públics. La cultura no és de ningú. Ni dels que hi treballen, ni dels creadors, ni dels gestors, ni dels polítics. La cultura és espai de conflicte. Parlem-ne.
