BTV té un futur il·lusionador
Quan parlem de cultura convé puntuar bé les frases, posar els punts i comes en el lloc adequat i ordenar les idees de manera precisa per evitar confusions i malentesos dramàtics. Conec poca gent que s’hagi fet rica amb la cultura (artistes i creadors a part, esclar) sense haver d’amagar, o alterar, algun capítol de la seva biografia. Que no se’m malinterpreti; no parlo d’estafadors, penques o aprofitats, que n’hi ha, i molts, sinó de les estretes organicitats que s’estableixen entre el poder polític i el control dels actius (sovint drets) que generen els beneficis de la cultura. La gestió pública de la cultura ha esdevingut, amb el temps, una societat que atorga a persones, empreses i associacions un salconduit que legitima, i algunes vegades enriqueix, la qual cosa esdevé objecte gairebé de cacera en un àmbit globalment miserable i de poca volada.
Entre tots els que triomfen en l’àmbit de la cultura (artistes i creadors a part, torno a recordar) n’hi ha de molt bons i, evidentment, el sistema en té cura. D’altra banda, un sector amb força protagonistes bons permet que els triomfadors dolents hi visquin discretament i sense fer escarafalls, i que ens oblidem d’aquells que, tot i ser igualment bons, per raons ignotes no van aconseguir fer el cim. Així són les coses en la cultura catalana: una festa sacralitzada on s’anuncia l’arribada de tothom (com cantava Sisa a Qualsevol nit pot sortir el sol ) malgrat que sempre hi falti algú.
Un sistema cultural com el català, dotat d’una inqüestionable complexitat, gairebé mai improvisa res. Les decisions, els nomenaments, els acords sempre tenen lletra petita, i fan explícites, ara sí, amb lletra gran, les raons profundes d’una societat travada on cultura i comunicació esdevenen la memòria oculta d’un país que no té estat -malgrat que n’hagi creat una raonable simulació-, i que potser és antic i noucentista, però també ben capaç de generar una indiscutible èpica i d’omplir estadis quan se l’enyora. No és habitual, doncs, llegir un nomenament i observar que la decisió és freda, contundent, arriscada, valenta, professional i probablement adequada a les exigències del futur i no pas presonera de les demandes del passat.
Sí que és el cas, però, de la designació de Sergi Vicente com a nou director de BTV. Em consta que la decisió ha estat promoguda pel sector menys institucionalista de la televisió i que es fonamenta en una excel·lent proposta d’actuació. Benvinguda sigui una decisió d’aquesta mena en un mitjà que no ha tingut un rumb clarament definit, no sempre per manca de capacitat dels seus directors, sinó per la persistent inconcreció de l’encàrrec polític, social i cultural que ha de tenir qualsevol projecte públic. No es coneix de Sergi Vicente vinculació familiar, política o empresarial rellevant, una circumstància que li atorga un considerable marge de maniobra per conduir una televisió que entra en una etapa decisiva de la seva ja extensa vida.
Que BTV sigui una televisió és anecdòtic, és un avatar més entre tots els que ens ofereix una central de producció i distribució de continguts. Això és el rellevant, que esdevingui un distribuïdor polièdric de la marca Barcelona: cap endins com a vector de cohesió i reconeixement social, cap als costats per estendre amb generositat el lideratge barceloní cap al conjunt de l’àrea metropolitana i a tot Catalunya per extensió, i cap enfora per modular amb intel·ligència el potencial que Barcelona pot aportar al món.
Tot plegat té molt a veure amb la cultura, perquè en darrera instància el que fa un mitjà de comunicació que tria i acumula continguts per distribuir-los en una multitud de canals és convertir els fets quotidians en fets culturals. Això és el que fan les múltiples caixes no tan tontes de la comunicació moderna: seleccionar, ordenar i emmagatzemar una acumulació de coneixement també anomenada cultura. BTV hauria pogut patir una retallada pressupostària històrica, o esdevenir la germaneta petita, molt petita, d’un sistema comunicatiu encapçalat per TV3 i tancat (aquí s’acaba la història) per 8TV. A vegades ha semblat, fins i tot, que aquest era l’objectiu o la dinàmica quotidiana de Barcelona TV, vés a saber.
Barcelona necessita un aparell comunicatiu propi per administrar la seva personalitat sense la veu intermediària dels altres, per explicar-la arreu sense subterfugis de cap mena; i això que és tan senzill com teòric necessita una veu autònoma sense amo ni patró. Potser no era l’única entre les més de 50 que hi van optar, però ho sembla verament.
