Cultura, diners i desafecció social
Un sistema públic de cultura és la suma de programes i equipaments que l'administració posa al servei dels ciutadans per proveir la societat de continguts, formació i accessibilitat a la cultura. És un servei als ciutadans malgrat que els receptors directes de les ajudes normalment siguin els artistes, els empresaris o els gestors culturals. Un sistema públic de cultura ha de tenir unes regles de joc, un marc normatiu de comuna acceptació que l'identifiqui i que provoqui empatia social. En última instància, un sistema públic de cultura genera sentit de pertinença perquè es una propietat col·lectiva, i per això l'èxit d'una bona política cultural és que els ciutadans la defensin quan les circumstàncies la posen en dubte o quan una formació política la qüestiona per raons ideològiques.
Aquestes apreciacions són tan transcendents com els recursos que s'hi destinen. No poques persones van considerar erràtiques les polítiques culturals de la consellera Mieras, i anaven sobrades de diners; tanmateix, n'hi ha que alaben el conseller Mascarell i no té un duro. En realitat ambdues opinions són parcials perquè els diners, encara que molt importants, no defineixen l'autèntic esperit d'una política cultural.
Només fa 20 anys no existia pràcticament cap dels grans equipaments nacionals de cultura i la producció de continguts culturals catalana no era qualitativament molt pitjor. Ara, cadascun d'aquests mateixos equipaments mira de salvar la crisi com pot, amb criteris particulars i sense cap indicació que faci la sensació d'un governament comú. Alguns han decidit disminuir l'activitat, d'altres reduir la plantilla, d'altres demanar diners als EUA, i alguns pràcticament han desaparegut del mapa a l'espera de temps millors. ¿No dèiem que l'autèntic esperit d'una política cultural és la participació?
Una cultura estimada es fa forta en moments de crisi, potser amb menys recursos, però amb més suport cívic, amb més assistència, amb la fortalesa d'una societat que l'ha fet seva. Per quina raó la gent passa tant dels problemes de la cultura? En realitat no és gaire difícil endevinar-ho.
En primer lloc, perquè s'ha consolidat una immensa burocràcia. Fa tres anys, cinquanta funcionaris gestionaven 4 milions d'euros per al teatre a la Comunitat de Madrid; ara aquests mateixos treballadors gestionen 900.000 euros. La dificultat per accedir a les subvencions és encara més gran que abans. La immensa majoria dels treballadors públics de la cultura mai no han treballat al sector; valgui la paradoxa per explicar el pes terrible d'una administració mancada d'imaginació i recursos culturals.
En segon lloc, perquè ens ha envaït el món de l'espectacle i el comerç cultural, que, tot i sent essencial per al sector, ens obliga a afrontar noves preguntes que no tenen respostes certes. La crisi demostra, per exemple, que el departament de Cultura no és l'únic àmbit de l'administració al qual li correspon gestionar la indústria cultural. Seria un gran encert que la conselleria cedís competències en aquest terreny a Indústria i Comerç per poder treballar a fons les que són intrínsecament culturals. És una qüestió de sentit comú i de modernitat; també d'aplicació sensata de recursos i sobretot de reconstrucció d'un sistema públic de cultura.
En tercer lloc, perquè no hem desenvolupat un model d'interlocució amb els agents del sector que ajudi a crear públics a dins i a fora del país. Sembla com si la principal prioritat fos sumar forces per a una llarga i incerta transició nacional que ens tornarà els pressupostos perduts per la gràcia de l'Estat. Arribats al cas, caldrà veure si el país estima realment la seva cultura i la dota de recursos, perquè un sistema cultural o és sostenible o és un invent de la política. Els diners públics no han de servir per mantenir-lo moribund, mediocre i al servei d'idees que no sempre són les pròpies de la cultura.
Després del clamorós èxit del Mobile World Congress és lamentable constatar que el seu impacte en el món de la cultura tradicional barcelonina ha estat nul. ¿Segur que és únicament una qüestió de diners? Podem tenir desenes de mareas rojas de la cultura, i benvingudes siguin si entre tots posen el dit a la llaga, però de poc serviran si es preocupen únicament dels problemes econòmics de la cultura. Els mals del sector són un cosí germà dels mals de la política i de les nostres institucions. Una profunda i contagiosa desafecció.
