Publicitat
Publicitat

Cultura i llengua

Alguna de les argumentacions que sovintegen al pensament nacionalista en el terreny de la cultura assenyala que la responsabilitat del Govern es limita únicament a aquelles creacions realitzades en llengua catalana. El debat que ha originat la possibilitat d'atorgar el Premi Nacional de Cultura a un escriptor català en llengua castellana així ho indica, malgrat que els premis no tinguin cap mena d'acotació preestablerta en aquesta direcció.

És del tot evident que la promoció i el prestigi de la creació artística en llengua catalana és una responsabilitat inherent al govern català (també ho hauria de ser del govern espanyol), però de vegades semblaria com si tota persona nascuda o que visqui a Catalunya i que desitgi realitzar una creació cultural en castellà hagi d'anar a cercar suport i complicitats a Madrid. Afortunadament tots sabem que això no és així i que la major part de polítiques i programes culturals del govern no discriminen per raons de llengua, però hi ha una certa expressió mediàtica d'aquest pensament que podria fer pensar el contrari, fins i tot que seria desitjable tal mena de discriminació.

Que la cultura amaga jocs de paraules perillosos ho sap tothom. Tan barroer és l'espanyol inculte, o potser emmirallat pel record d'un imperi perdut, que voldria reduir el català a una llengua d'ús domèstic, com categoritzar els catalans que escriuen en castellà, condemnant-los a una vida eterna de ciutadans de segona categoria sospitosos de traïció a la llengua pròpia, o el que és pitjor, a la nació.

Una part molt important del pensament político-cultural català (fins fa poc hegemònicament situat a l'esquerra) sempre havia defensat la necessitat de separar cultura i normalització lingüística. La dreta sempre ho ha volgut sota un mateix comandament. No és pas una casualitat. La realitat és que a Catalunya la llengua només genera debat en qüestions culturals o educatives; en el terreny dels negocis a tothom li importa un rave, la qual cosa tampoc és casualitat.

A una Catalunya on cada dia predomina més el pensament únic i on riuades d'opinadors, de sempre o nouvinguts al catalanisme frenètic, ens adverteixen diàriament que cal anar amb compte amb les perifèries castellanoparlants, la cultura corre perill; no tant perquè pugui estendre's una absurda i improbable fòbia al català o al castellà, sinó per un excés d'utilització política que sols podria comportar empobriment creatiu.

Una anàlisi serena de la realitat ens hauria de tranquil·litzar. Mai hem tingut, com ara, tanta varietat i qualitat artística en llengua catalana en tota mena d'àmbits culturals. El problema no prové d'una escassa producció o d'una limitada creativitat sinó d'un consum intern petit, d'una distribució ineficient i sobretot d'una minsa penetració al mercat peninsular. No és normal que Jaume Cabré i Albert Sánchez Piñol, entre d'altres, triomfin a Europa i no siguin autèntics bestsellers a Espanya. Alguna cosa devem estar fent malament, tret que, en el fons, a algú pugui agradar aquest desori. Prestigiar el català i convertir-la en una llengua competitiva des del punt de vista dels mercats econòmics no és ni de lluny un objectiu que es pugui encomanar en exclusiva a la política cultural d'un país.

El raonament que afirma que una llengua és una cultura i una cultura és un país és inqüestionable, però cal dir que no funciona igual si el diem al revés: un país no és necessàriament una sola cultura i una cultura no sempre és una sola llengua. Mentre que la primera anàlisi és dogmàtica i exclusiva, la segona és dialèctica i inclusiva, malgrat que les pugui separar una fina línia política.

El pensament que tanca files quan parla de cultura i llengua li pressuposa a la producció cultural una fortalesa que no té. Sí que la té l'educació, on els atrinxeraments a favor de la immersió lingüística estan més que justificats, o el comerç de mercaderies bàsiques com la roba o l'alimentació, en què cal més pressió sobre empreses i consumidors. La cultura és únicament una manera de voler interpretar el món en què vivim, una cosa que fan limitadament els creadors i els artistes amb les eines de què disposen, entre d'altres les lingüístiques, que, en darrera instància, són les mateixes amb què pensen la vida que expliquen. Posar-hi qualsevol limitació, o no premiar-ho quan s'aconsegueix amb escreix, és convertir la cultura en un acte de burocràcia al servei d'una posició política.