Publicitat
Publicitat

Cultura, pressupost i taxes

Fa unes setmanes que el Govern ha presentat al Parlament el seu projecte de pressupost per a l'exercici 2014. Com és habitual, s'aprovarà amb els vots de la majoria parlamentària i serà -està sent ja- durament qüestionat pels partits de l'oposició, la qual cosa és normal, atès que es tracta del principal assumpte de cada any. Encara que sigui un somni inviable, a molts ens agradaria veure un pressupost aprovat amb la complicitat de molts partits que exemplifiqués un consens davant una crisi global que demana respostes igualment globals.

La cultura és la partida més minsa d'entre totes les que tenen una certa identitat política i, malgrat que no baixi respecte a l'exercici anterior, se situa a nivells de l'any 2004. És una mala notícia per als agents culturals catalans, tot i que a ningú li ha d'estranyar gaire, ja que es tracta d'una situació habitual. Les principals novetats en el terreny de la cultura no vénen, doncs, d'un tractament pressupostari valent i innovador, sinó de les informacions extrapressupostàries que anuncien algunes taxes que afecten el desenvolupament cultural. La primera és econòmicament inapreciable però simbòlicament rellevant, i anuncia una taxa per sol·licitar i tramitar subvencions; i la segona és econòmicament rellevant i jurídicament complexa, i anuncia una taxa de connexió digital a les operadores de telecomunicacions per tal de finançar la producció de continguts audiovisuals.

El sector cultural gravita sobre el consens públic, va ser privilegiat per les declaracions de la Unesco del 2004 sobre la diversitat cultural i molt abans pels criteris de l'excepció cultural (ronda Urugay-GATT 1992), i rep de l'administració pública un suport genèric per compensar els dèficits del mercat globalitzat, que promou l'homogeneïtat cultural en contra dels potencials creatius locals. Des d'aquesta perspectiva, aplicar a aquest sector una taxa per demanar i tramitar allò que forma part d'un acord àmpliament estès al món occidental sembla una barrabassada monumental que hauria d'obligar qualsevol responsable polític a donar una explicació pública.

Gravar la petició d'una subvenció és negar el caràcter públic de les accions culturals del Govern, i gravar la tramitació és un seriós qüestionament sobre la feina de desenes de funcionaris que no fan altra cosa que regular la relació entre administració i sectors culturals privats (siguin o no empresarials).

La segona taxa, per contra, neix d'un plantejament inqüestionable: qui fa negoci amb el trànsit purament tècnic de continguts culturals ha de participar del seu finançament. Una de les principals raons per explicar l'estesa pirateria a casa nostra és la manca d'escrúpols dels servidors tecnològics a l'hora de vendre un accés ràpid i ampli a tota mena de continguts sense cap tipus de prevenció en relació a la naturalesa jurídica de cada transacció. És més que raonable, per raons ètiques, culturals, socials i econòmiques, exigir la complicitat d'aquestes empreses per finançar una part dels continguts que alimenten el mercat diferit de telefonia mòbil, ordinadors, tablets i tota mena d'accessoris de consum digital.

Ara bé, tan lloable objectiu no hauria de quedar-se en un titular gloriós per morir lentament en l'oblit de denúncies jurídiques, ajornaments i, en darrera instància, impagaments. D'això han mort a Catalunya i Espanya velles glòries de la innovació cultural: cànon digital, llei del cinema de Catalunya, etc.

Una taxa assumida per les operadores, sense impacte en el rebut familiar, no seria únicament un acte de justícia redistributiva, ni tan sols una solució eficaç per a un sector audiovisual en caiguda lliure, sinó un multiplicador pedagògic per posar fre a una desorbitada carrera per la pirateria cultural que ens desertitza artísticament i ens malmet econòmicament. És evident que tot plegat no justifica la passivitat, i que un esdeveniment d'aquesta mena hauria de permetre i agilitar canvis necessaris en el funcionament del sector cultural. Però si la posem en marxa donarem una lliçó intel·ligent de maduresa i responsabilitat social.

El Govern mereix tot el suport per aquesta iniciativa, però alhora ens convida indirectament a vigilar que la seva implementació es realitzi amb la diligència, l'habilitat i el rigor jurídic imprescindibles per assegurar-ne l'èxit. És una d'aquestes mesures a cara o creu: si van bé transformen el sector, però si van malament el malmeten per molt de temps.