Misc 16/05/2014

Europa, cultura i diners

i
Xavier Marcé
3 min

Hi ha dos debats que monopolitzen la campanya electoral europea a Catalunya: d’una banda, el reconeixement de la sobirania catalana per engegar un procés de lliure decisió sobre el nostre futur polític i, de l’altra, les retallades, o sigui el model de relacions econòmiques entre països i sobretot entre estructures financeres. Seguim, doncs, discutint una cosa fundacional que no sembla adequadament resolta: quins són els autèntics interessos que hi ha darrere de la Unió Europea i quin és el substrat constituent d’aquesta suposada unió de pobles, estats i persones.

Tony Judt i també el més proper Josep Fontana no amaguen que la Unió Europea neix per reestructurar els ponts entre França i Alemanya i evitar una confrontació que, al llarg del segle XX, havia suposat dues guerres salvatges. Tampoc amaguen que l’ampliació progressiva de la Unió Europea i sobretot la seva evolució solidària, que sens dubte ha estat fonamental per construir el model de benestar social més elevat que ha conegut mai el món, tenen a veure amb la dialèctica entre Occident i el bloc soviètic. No són aliens a aquest fet la convergència amb l’OTAN i l’establiment d’un permanent joc d’escacs amb la Federació Russa orientat a atreure països de l’Est europeu cap als postulats occidentals.

Cinquanta anys després de la seva constitució formal, els problemes d’Europa segueixen tenint un inevitable regust constituent. L’estat del benestar ha perdut atractiu estratègic, i la seva defensa és de baixa intensitat atès que els seus principals beneficiaris, les classes mitjanes, viuen aterrits per por de perdre el poc que en queda. D’altra banda, l’hegemonia dels estats com a socis únics i inalterables de la Unió es posa en qüestió no únicament pels processos sobiranistes d’Escòcia i de Catalunya, sinó també per la minsa aportació democràtica a la credibilitat de la governança europea.

En realitat, i malgrat la importància dels interessos financers i la preeminència dels estats, el futur d’Europa és una qüestió de persones. Aquesta és una reflexió ineludible si acceptem que la història té daltabaixos però marca rumbs indefectibles: al final serà el ciutadà qui farà avançar la idea d’Europa, com seran els ciutadans els que decidiran el futur de Catalunya.

És en aquest punt on sorprèn de nou l’absència quasi absoluta de qualsevol missatge cultural en la campanya electoral. No és un fet insòlit, evidentment. En general, els nostres polítics no parlen de cultura, la qual cosa comporta una reflexió interessant: que malament que ho hem fet tots plegats per arribar a un punt en què els governs únicament consideren la cultura com un assumpte de producció i distribució de continguts, promovent la indissimulada sospita que tal cosa bé podria resoldre-la el mercat amb més eficiència i estalvi.

Si la cultura fos això, no ens hauria d’estranyar el poc espai que li dediquen els candidats, potser -assenyalo irònicament- per evitar que els ciutadans exigissin retirar-la de la despesa pública. La realitat, però, és molt més greu: obviar la cultura en el debat europeu és convertir-la en un soci involuntari dels problemes no resolts d’aquesta Europa que ens redimeix i alhora ens martiritza.

No parlar de cultura és un greu oblit, perquè Europa, que només avançarà si els seus ciutadans així ho desitgen, no pot construir-se sense que repensem el nostre model cultural. Ara la Unió posa a disposició d’empreses, associacions i persones gairebé 3.000 milions d’euros perquè la cultura esdevingui en els pròxims anys un element estratègic a escala continental. Són xifres importants que magnifiquen la rellevància que la cultura té al conjunt d’Europa, malgrat que no sembli ser matèria prioritària per als nostres candidats. Són xifres que no tenen la magnitud dels rescats bancaris ni la transcendència electoral dels plans d’ocupació, però són decisives per fomentar imaginaris i per desenvolupar una identitat comuna.

Aquesta és la qüestió que el ciutadà percep i que sovint l’allunya de les urnes: Europa era un cosí ric que repartia bitllets a dojo, i ara és un banquer maldestre que els reclama amb interessos. Si amb segles de convivència la relació entre Espanya i Catalunya és un nyap, què podem esperar de la curtíssima experiència europea? Poca cosa, si l’èxit d’Europa només depèn dels rescats, de les subvencions i de les transferències territorials que aparquen el desenvolupament a canvi de més fidelitat política.

stats