Publicitat
Publicitat

L'Hospitalet

Hi ha ciutats que semblen condemnades a viure amagades sota l'ombra d'una marca externa omnipresent i centrípeta. Ciutats que no tenen premsa, que es confonen en el paisatge general de la gran metròpoli per poc que t'entretinguis mirant el mapa o simplement imaginant-la des de la distancia aèria d'una muntanya propera. Ciutats que no tenen bisbe, que no van tenir caixa d'estalvis i que mai tindran la fortalesa simbòlica d'una gran cambra de comerç. Però aquestes mateixes ciutats, sotmeses a la disciplina espartana d'un relat metropolità, existeixen i són el motor que proveeix d'energia aquest immens aparador que anomenem Barcelona.

L'Hospitalet es una d'aquestes ciutats. Molt gran, per cert, i amb un conjunt de serveis que abasteix Catalunya d'infraestructures (la Fira) i equipaments (la Ciutat de la Justícia) imprescindibles per alimentar la maquinària social i econòmica nacional.

Un es pregunta com l'Hospitalet ha pogut aguantar la pressió mediàtica dels grans lobis polítics, urbanístics i econòmics per no acabar sent un districte més de Barcelona. No cal anar gaire lluny per recordar el pla Bohigas, que reclamava l'annexió de les ciutats frontereres per construir la gran Barcelona, o la soterrada lluita de l'alcalde Hereu per desenvolupar un pla metropolità amb objectius força similars. La resposta es fàcil: la subsidiarietat portada al seu màxim extrem.

Els ciutadans de l'Hospitalet, i també els de Badalona, Santa Coloma o Esplugues, senten la seva ciutat com un mur de protecció davant dels problemes immediats sense que això els impedeixi viure amb similar intensitat el seu barcelonisme. Aquesta equació, ben mirat, potser comporta algunes diseconomies d'escala d'altra banda solventables amb una adequada planificació, però genera un nivell de cohesió social envejable que allunya en gran mesura el fantasma dels conflictes de la banlieue de París o del Londres postthatcherià.

És clar, però, que no n'hi ha prou amb una solvent gestió dels serveis municipals. Una ciutat es manté viva si té projecte, si esdevé un espai integral on conviuen el negoci, l'oci, la creativitat i els serveis; és a dir, que a més a més de passat i present hi hagi futur. Dit de manera planera, una ciutat ha de tenir projecte sociopolític.

És per això que cal agrair que l'alcaldessa de l'Hospitalet, Núria Marín, s'armés de valor i expliqués fa pocs dies a una audiència plagada de líders econòmics, polítics, socials i mediàtics del país que la seva ciutat té un futur per als ciutadans i per a tot Catalunya. Cal valor, perquè no per evident és qüestió sabuda i entesa per tothom.

No poques veus qüestionen el model de ciutats de Catalunya, abocat a una concentració administrativa que podria generar a curt termini una augment de l'eficàcia, però que a mitjà i llarg termini redueix la sensibilitat del polític i de l'administració sobre els problemes reals del país. No vull imaginar com portaríem aquesta crisi si moltes ciutats fossin barriades i la diversitat policèntrica de la Barcelona metropolitana es diluís progressivament sota una única mirada política.

La Barcelona de les ciutats genera un model de creixement econòmic en què és possible visualitzar el retorn social d'una inversió econòmica o la rendibilitat urbanística d'una concessió de manera tan immediata que dóna sentit real a la democràcia i a l'estat del benestar. Però més enllà de les polítiques urbanístiques, la Barcelona de les ciutats crea una cadena de valor humanitzada en què el talent té el temps i l'espai imprescindibles per surar sense la pressió insuportable d'un mercat tan exigent com destructiu.

Hi ha conceptes que per repetits poden perdre força si provenen d'una administració distant i essencialment planificadora. Des de l'ajuntament adquireixen el seu veritable sentit: innovació, comerç de proximitat, teixit social, creativitat; i tot plegat és a l'epicentre del projecte de futur de l'Hospitalet. Li cal, i l'alcaldessa ho deia amb contundència, complicitat institucional i desenvolupament infraestructural.

Però temo que amb això no n'hi ha prou. També li cal un projecte econòmic innovador que aposti pel capital risc. Potser la millor manera de començar seria la creació d'una gran Fundació l'Hospitalet Innovació que reunís la banca i el capital inversor nacional i internacional necessari per explicar i promoure el potencial creatiu i empresarial de la ciutat.