16/11/2016

L’autèntic pes de les xarxes socials

3 min

L’aparició de les xarxes digitals ha canviat radicalment els paradigmes de la comunicació. Tradicionalment la comunicació funcionava de manera vertical, sotmesa a una rígida jerarquia prescriptiva. Aquesta circumstància permetia tota mena de manipulacions però exigia una poderosa construcció argumental. De la mateixa manera, la rigidesa dels canals informatius obligava a qüestionar les veritats preestablertes amb rigoroses constatacions crítiques. Ara la comunicació funciona de manera horitzontal, és immediata i s’autogestiona sense la necessitat imperativa de disposar de mecanismes certs de contrastació i certesa.

No és oportú posicionar-se críticament envers aquesta realitat. És un fet irreversible i una transformació cabdal que permetrà enormes avenços per aconseguir una democràcia de més qualitat.

Gutenberg va inventar la impremta a mitjans dels segle XV i van passar 75 anys fins que Luter va penjar les seves famoses 95 tesis a la porta de l’església del castell de Wittenberg per formular la duríssima crítica al catolicisme vaticanista que va donar lloc a la reforma protestant, que va canviar la manera occidental de veure el món. No és probable que el potencial que ens permeten les modernes xarxes de comunicació social trigui tants anys a modificar les nostres estructures socials i polítiques, però potser és demanar-li massa que ho faci en només 20 anys.

Quan Bauman defineix el concepte de societat líquida ens parla d’una societat en què la capacitat d’actuar s’anteposa a la de pensar. L’èxit de les persones, dels projectes o de les empreses sovint ve determinat per la seva exposició mediàtica, per la seva eficiència a l’hora de controlar els mecanismes de la comunicació, més que per la seva capacitat d’acumular coneixement i d’articular una estructura de pensament que ens ofereixi sòlides idees assumides pel conjunt de la comunitat. La societat líquida de Bauman és un concepte que té una enorme dimensió temporal, una manera d’incorporar la velocitat a l’equació que ens permet mesurar l’autèntica vàlua de les idees que transformen el món. En aquest sentit, la conclusió és òbvia: com més velocitat, menys solidesa.

Hi ha dos aspectes que cal diferenciar en el potencial de les xarxes socials. El primer fa referència a la seva immensa capacitat per articular la denúncia i la crítica als mecanismes tradicionals de gestió del poder polític, econòmic i social. El segon ens remet a la seva capacitat per generar o modificar l’opinió pública. Tant una cosa com l’altra són poderosos instruments de transformació, però cal que no oblidem que també ho són d’incertesa i vacuïtat.

El mateix instrument que serveix per administrar la relació amb els amics, per aconseguir parella, per impressionar el desconegut o per seduir un potencial client ens permet construir furibundes crítiques, radicals posicionaments polítics o generar rumors d’escassa consistència. La mateixa eina que ens permet crear xarxes d’afinitats laborals ens permet construir currículums arreglats i perfils de dubtosa credibilitat. La mateixa xarxa que contrasta opinions acotades i precises pot esdevenir un espai d’agressió i mentida. O tot plegat pot funcionar a l’inrevés.

Aquest relativisme instrumental que esdevé virtuosament democràtic i accessible a tothom és sovint una eina de posicionament, de triomf personal o d’articulació de noves formes de poder; no sempre ho és de maduresa, rigor i canvi real.

Que tot plegat suposa una autopista d’inquantificables carrils per accedir més ràpidament a l’administració social de la informació, el coneixement i en darrera instància d’allò que se’n deriva en forma de política i gestió comunitària dels serveis públics és indiscutible; que encara estem a les beceroles de tot un món de noves possibilitats, també.

La qüestió, tornant a Bauman, és saber on ens porta una autopista amb tanta capacitat d’absorció d’informació i, sobretot, qui i amb quines finalitats l’administra. Que hi hagi centenars de respostes no ens ha de fer oblidar allò que té d’inquietant la pregunta.

La cultura analògica ha trigat més de 200 anys a formular una idea hegemònica de biblioteca (és a dir, un espai públic per a l’accés universal al coneixement). En només 20 anys internet l’ha posada en qüestió, obrint un front d’incalculables conseqüències al voltant d’una idea de similar vàlua però d’exponencial pes quantitatiu: el lliure accés als continguts digitals que circulen per la xarxa.

stats