Publicitat
Publicitat

Ara parlem de desconfiança

En tota aquesta discussió que està tenint lloc arran del referèndum per la independència hi trobo a faltar consideracions que vagin més enllà dels tripijocs que ja comencen a fatigar. No només perquè siguin d'escassa amenitat, sinó perquè sovint són banals. Estem descobrint el baixíssim perfil de molta gent influent a la qual s'ha fet la gara-gara fins fa quatre dies. Ara comprovem que no donen la talla -de fet, mai l'han donada, i per això som on som-. Determinats arguments són de tertúlia de caliquenyo. Els favorables a la consulta faríem bé de començar a sofisticar el missatge per tal d'aconseguir ser ben compresos arreu. Esgrimir les raons últimes per les quals molts pensem que el país no pot continuar com fins ara. I aquestes raons no són altres que les provocades per la manca de confiança.

Totes les propostes que puguin plantejar-se semblen enraonades: federals, confederals, d'excepcionalitat envers Catalunya, etc. I si s'analitzen de manera asèptica i des de fora no s'hi trobaran gaires objeccions. Només hi falla una cosa bàsica que desmunta tot el raonament: la desconfiança. Per més ben redactat que estigui, ningú amb dos dits de seny signa un contracte si no confia en les intencions de l'altra part. I encetada ja l'etapa d'anar refinant el nostre missatge exterior, la nostra preocupació ha d'enfocar-se, a partir d'ara, a explicar al món que una de les tradicions espanyoles més arrelades consisteix a només complir els pactes quan s'està atrapat. O bé si l'altra part és més forta. La llista d'incompliments per part dels governs espanyols és colossal. Amb propis i aliens. Incompliment de sentències del Tribunal Constitucional, incompliments de l'Estatut, incompliments amb lleis i convenis promulgats aquí i a Europa, en regulacions diverses (energia, transports, alimentació, etc.)... Alguns empresaris espanyols comprenen perfectament les recances quan expliques que no ens refiem de les promeses del govern espanyol. Empresaris que saben prou bé de què parlem.

Estar en situació de poder fer complir un compromís és un fet puntual, una oportunitat. "Ara et tinc!" Però la pressió no pot aplicar-se indefinidament, i només s'utilitza per obtenir un benefici puntual -el traspàs dels Mossos d'Esquadra n'és un bon exemple-. La senyora Merkel sap que els governs espanyols són poc seriosos, i per això manté el pols. Vol que de manera intensiva i ràpida es compleixin els compromisos. Sap que aquesta posició privilegiada de què gaudeix és útil temporalment. I aquest és també el punt dels catalans amb Espanya. No podrem estar fent pressió sobre Madrid de manera sostinguda per tal que compleixin els seus acords -la política de suport a governs de Madrid per part catalana s'ha demostrat inútil a llarg termini-. I, precisament, perquè ho projectem a llarg, sabem que qualsevol compromís un dia podrà ser incomplert sense rubor. És la confiança en el compromís el que s'ha trencat. No hi ha esperit per part d'Espanya de reconèixer Catalunya tal com és. I com que aquest no és l'estat d'ànim dominant, cap contracte serà suficient. Per molt que un document sigui d'altíssim nivell i digui el contrari -alguns redactors de la Constitució espanyola van creure al seu dia que ningú s'atreviria mai a prostituir-la com s'ha fet-. Els legisladors haurien de saber, i més si són advocats, que els contractes tenen esperit.

Els últims mesos han estat importants i clarificadors. Sobretot perquè han posat en evidència aquesta manca d'esperit. Per això a mi em fa l'efecte que ara l'acord encara és més inviable que fa un temps. Les formes han esdevingut certament grolleres i sense cap mena de forma ni d'educació. També s'ha posat brutalment en evidència un fet secular: no hi ha esperit, no hi ha intenció de compromís. Encara que se'ns proposés un document que digués que ens ho donen tot, jo no el signaria mai. Ja hem constatat -alguns ho sabíem, però ara en tenim les proves- el que barrina l'altra part. I tard o d'hora ens la jugarà.

Probablement començaran a sorgir propostes asèpticament vàlides i interessants plantejades per organismes internacionals que no volen cap trencadissa -entre ells la UE-. I algunes d'aquestes propostes semblaran, efectivament, enraonades per a molts observadors externs que no coneguin l'entorn. Per això hem de ser molt explícits i didàctics en explicar al món que les nostres raons no estan només en la validesa d'uns documents escrits i ratificats, sinó en un esperit del contracte que ha estat traït cop rere cop durant segles. I que els espanyols, durant trenta-vuit anys, dia a dia, han cremat l'última oportunitat que va significar la mort de Franco.