El Barça, biòpsia de Catalunya?

Resulta que tot l’afer Messi m’ha agafat de viatge llarg. Tiro, doncs, d’hemeroteca. Aquest columnista té per costum allunyar-se dels afers locals quan està d’expedició. No importa que tingui internet a l’abast. Procura, sempre que pot, fer cas d’aquelles persones que són més sàvies que ell. I, pel que fa als viatges, es repenja en l’estrofa que amb tant d’enginy va retocar Josep Maria de Segarra:

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan un de tu s’allunya,

recony, quina sort!

Bé, el cas és que, ja de tornada, veig per la pantalla del televisor una munió de gent esperant algú a la porta d’un lloc que no sé determinar. De cop i volta arriba Messi -aquest home que gestiona les pilotes amb els peus com qui es menja un préssec-. Observo la gent concentrada en aquell indret. Tots tenen un desfici desmesurat per obtenir una signatura d’un personatge tan mediàtic.

Sempre m’ha sorprès el Barça i les passions que arreplega. No nego que representa bastant bé l’estructura social de Catalunya. La seva brillantor i les seves misèries. ¿És més que un club? No ho sé. Constitueix, això sí, una mena de biòpsia del país -una mostra que ens indica l’estat general-. Agafin els seus presidents. A l’inici estrangers. Després, simpatitzants del catalanisme de la Lliga. En una època van ser empresaris, també simpatitzants amb la República. Més tard franquistes entaforats per decret. Després gent del tèxtil, franquistes de la Transició, empresaris de la construcció, advocats... ara toca infraestructures i enginyeria. Representen bastant bé la marxa macroeconòmica del país.

També el seus jugadors representen, en bona mesura, una certa realitat social. Sobretot, és evident, quan provenen del propi planter. I és aquí on topem amb els resultats menys brillants d’aquesta biòpsia figurada. Agafin el senyor Messi. Va arribar a Catalunya quan tenia tretze anys, provinent de l’Argentina. ¿Vostès l’han sentit parlar català després de més de mitja vida entre nosaltres? Els estudiosos de l’estat de la llengua empren molt de temps per, sovint, contradir les evidències. El meu avi era de Sarrià, i prou feina tenia per parlar castellà. Perquè, fins als anys seixanta, només el va necessitar quan parlava amb feixistes. Més evidències: abans, fa anys, els gitanos parlaven català amb normalitat. Per contra, la cançó d’en Peret, més tard, va constituir una anècdota excepcional. Una altra: al seu llibre Homenatge a Catalunya, Orwell escriu que va haver de comprar-se un diccionari català-castellà per no perdre’s allò de què xerraven, entre ells, els soldats i la gent del carrer. En conseqüència, si fem cas del Barça com a biòpsia, haurem de concloure que la política d’integració, pel que fa a la llengua, és un desastre. El bilingüisme, com bé va escriure en Pla, és una tragèdia. I anem a pitjor.

Si ara analitzem la biòpsia des de la perspectiva del comportament del soci i del hooligan barceloní, comprovarem que és completament representatiu d’aquella famosa i descriptiva frase que descriu la nostra concepció de la realitat: “Més val caure en gràcia que ser graciós”. És a dir, el subjectivisme més meridional. No importa el que facis. Si caus simpàtic pots, fins i tot, defraudar Hisenda no només sense que t’escridassin a la porta dels jutjats sinó que, a sobre, pots aspirar que et demanin autògrafs. Si, per contra, no caus en gràcia t’esperaran arreu per cridar-te “lladre!”, “corrupte” o “estafador!”. Caure en gràcia vol dir, també, que fins i tot l’article de la Viquipèdia defensi la teva innocència i acusi tots els altres de franquistes. I si bé a Cristina de Borbó la gent l’acusa sobre la base que “Hisenda som tots”, a Messi se l’absol socialment sota el lema “Messi som tots”. Ah, m’oblidava de dir que entre els socis i els hooligans hi incloc els mitjans de comunicació catalans -atenció, perquè aquest és un sector on caure en gràcia és determinant-. Jo diria que dels dos pilars de l’autocensura periodística catalana (La Caixa i el Barça), el Barça és més sentit. Surt de dins. L’altra és més de conveniència. Ha de caure en gràcia, diguem-ho així, per pebrots.

Total, que aquest columnista tornarà a marxar d’aquí uns dies i podrà, altre cop, gaudir de la desconnexió. No pas del país respecte d’Espanya, sinó de la bona: la total. I aquest estat d’esperit, què volen que els digui, sempre és d’agrair, ni que sigui temporal. La inquietud, però, romandrà viva. ¿Va ser profètic Millán-Astray quan va cridar a Salamanca: “Muera la inteligencia!”?