Publicitat
Publicitat

Carta a un botifler sobre la llengua

(Nota prèvia: volia començar amb un “Malvolgut botifler”, però predisposaria negativament. Tampoc un “Benvolgut...” em sembla honest, car no et tinc en cap estima.)

No pretenguis confondre l’article. És tan probable que siguis catalanoparlant com castellanoparlant. De la mateixa manera que tant pot ser que siguis descendent de trenta generacions de catalans com que hagis arribat ahir. Per tant, no pretenguis fer passar aquest article pel que no és, tot utilitzant una de les distraccions a les quals, darrerament, esteu habituats els botiflers quan algú practica el catalanisme: acusar-me de xenòfob. Dit això, voldria centrar-me en el tema del català -vull ser precís, perquè amb tu em cal ser-ho: parlo de la nostra llengua.

Està de moda entre els partits que t’agraden (el PP i Ciudadanos, sobretot, però segur que n’hi ha d’altres) anar escampant a tort i a dret que el castellà ha estat, tradicionalment, llengua habitual entre els catalans. De fa segles. A cop de repetir-ho pot ser que t’ho hagis arribat a creure. Però tu saps, perfectament, que aquesta asseveració és falsa. Per això la vostra figura, la del botifler, és tan odiosa: fereix els sentiments més íntims, com és el de fotre’s de la llengua materna, amb arguments falsos, amb mentides descarades. Ep, no ho dic jo només, us qualifica en Coromines quan defineix el mot botifler : “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.

Un dels meus avis va néixer a Sarrià, encara que la seva família provenia del País Valencià -això que vosaltres en dieu Comunidad Valenciana, i ell no hauria entès a què treia cap una denominació tan idiota-. Ja veus que no va néixer als antípodes. Tampoc en un indret aïllat del país, als Pirineus per exemple. Va néixer dins d’una àrea metropolitana important. Doncs bé: ¿vols creure que sempre va parlar català i va morir amb serioses dificultats per enraonar en castellà? No et pensis pas que era un tarat nacionalista -del virus del separatisme me n’he infectat jo solet-. Senzillament, va actuar tota la vida amb la naturalitat que exigia l’entorn. No va fer servir gaire el castellà pel simple fet que no el va necessitar -almenys fins que ja va tenir una certa tercera edat, quan el va agafar la gran immigració dels setanta; ah, perdona, me n’oblidava, i quan els feixistes l’hi obligaven.

Jo mateix, de petit, a Tarragona (aquesta rebregada ciutat que ara creieu que és un feu vostre), sempre vaig utilitzar el català, ja que el castellà era cosa rara. Només l’utilitzava gent generalment inadaptada o bé funcionaris invasors vinguts amb Franco. Els immigrants, en general, parlaven català. Per això, sense la maldat demagògica que després se li ha volgut donar al mot (sobretot el PSC, amb Joan Manel Serrat al capdavant), tothom qualificava aquells inadaptats de “xarnegos”. Però, insisteixo, eren minoria i amb supèrbia invasora.

No crec que al meu avi ni a mi ens puguis prendre per illetrats -almenys del tot-. Guaita què escriu Orwell a Homenatge a Catalunya : “La cosa se’m complicava més encara pel fet que els meus companys, quan enraonaven entre ells, generalment ho feien en català. No tenia més remei que portar sempre al damunt un petit diccionari que em treia de la butxaca quan em trobava en algun conflicte”. O quan escriu: “Però desafio qualsevol a torbar-se de cop i volta barrejat amb la classe obrera espanyola -potser hauria de dir classe obrera catalana, perquè, a part d’uns quants aragonesos i andalusos, només vaig tractar amb catalans-...”

Generalment, els de la vostra raça apel·leu a la llibertat d’elecció i al darwinisme lingüístic. Demaneu llibertat després d’haver poblat el país de castellà per la força, amb prohibicions a l’ús del català i amb la intrusió d’innombrables mitjans tècnics (televisions incloses). I sempre hi haurà algú important que jugui el vostre rol -“ nunca fue el castellano lengua de imposición”-. Per això, repeteixo, resulteu insultants. Perquè considereu com a bons, accepteu com a vàlids i dignes, els que han comès genocidi cultural. També els seus mètodes, que preteneu obviar.

Ara vénen eleccions diverses. Tornareu a escarnir la pobra llengua catalana. Mentireu, malgrat saber que ho feu. I no pas per defensar una idea política, sinó per destrossar un país. I això, repeteixo, és un fet odiós.

Sense res més a dir-te, per ara, espero que les coses et vagin tan malament com sigui possible. Cordialment, esclar.