15/01/2015

‘Charlie Hebdo’ i l’islamisme, encara

3 min
‘Charlie Hebdo’ i l’islamisme, encara

D’ençà de l’atemptat de París han tingut lloc esdeveniments importants. Sobre l’atac vaig publicar aquí mateix un article divendres passat. Plantejava quatre aspectes. Un feia referència a la implicació del govern espanyol en la lluita contra l’islamisme radical. Arran de l’atemptat diu que adoptarà mesures de reforç de la seguretat. Es tracta d’una acció defensiva, i no sembla que s’hagi de mullar en la guerra contra l’islamisme radical in situ. Un altre aspecte apuntat en el meu article era el de l’eficàcia a l’hora de controlar les fronteres exteriors de l’espai Schengen. Aquí s’ha expressat preocupació. ¿Serà la llavor d’una autoritat única? Europa sempre reacciona després d’arribar tard -ha calgut una crisi anorreadora per tal que es creï una autoritat bancària única, amb poders-. Però són els altres dos aspectes del meu article els que vull retrobar amb més detall.

Dissabte passat la senyora M. Dolors Genovès va adreçar una carta a aquest diari en resposta a aquell meu article. Jo m’havia referit a les declaracions que la senyora Fátima Taleb expressava en el programa Déu amb accent -un programa, per cert, molt ben fet i treballat-. Jo insistia en la tebior dels musulmans moderats a l’hora de mostrar radicalitat democràtica laica. Explícita i amb veu prou potent. I en posava com a exemple les declaracions de la senyora Taleb: “ Dentro del islam la mujer tiene muchísimos derechos que, con el tiempo, ha ido perdiendo ” [sic] o bé “ El burca no existe en el islam. El islam deja claro que la manera de ir vestida es esto: taparse el cuerpo, el pelo, dejar las manos, la cara descubiertas… Por lo cual el burca no cumple con este requisito. El burca no es una vestimenta del islam ” [sic]. O sigui que: si el burca estigués homologat per l’islam, tot correcte? I els “muchísimos derechos ” quants són? Quins són els drets que van de “muchísimos ” a “ todos ”?

Però resulta que quan pretenc aprofundir en aquest aspecte topo amb el quart punt que també criticava en el meu article: la tebior, i l’ús de subterfugis i d’eufemismes que utilitzen els mitjans de comunicació catalans quan parlen de l’islam i dels seus problemes -que són els nostres-. Aquests dies ens hem fet un fart de sentir tòpics que tots ja esperàvem. La martellejant frase “cal no confondre terrorisme i islam”. Ningú pretén crear confusió. Però els que van atemptar contra Charlie Hebdo no eren terroristes budistes. Ni terroristes mormons. Ni tan sols terroristes a seques. Eren terroristes islamistes que van matar en nom d’Al·là. I aquesta claredat en les formes d’expressió manca en els nostres mitjans -cosa que no succeeix fora d’aquí-. El terrorisme d’ETA era separatista i basc. Matava en nom d’Euskadi. I l’IRA matava en nom dels irlandesos. ¿Volia dir això que tots els bascos i irlandesos del nord eren terroristes? ¿Vol dir això que tots els separatistes són terroristes? Aquest columnista és separatista i, com la majoria, Déu nos en guard de voler fer mal a ningú per aquesta causa.

L’islam necessita una revolució que, insisteixo, només pot sortir de dins, dels seus creients més il·lustrats. Dimarts el Consell Musulmà del Regne Unit va difondre diverses notes per reclamar calma als musulmans britànics arran de l’aparició de caricatures de Mahoma al número especial de Charlie Hebdo. ¿És normal haver de ser controlats pels propis líders pel simple fet que una revista exerceixi la llibertat d’expressió? Aquí no se n’ha informat prou, però a la majoria de països musulmans moderats la publicació del número especial ha estat rebuda com una ofensa.

L’islam té un problema a nivell mundial que avui dia no pateix cap altra religió. I Europa, on viuen molt milions de musulmans -que tenen dret a fer-ho amb normalitat-, en rep també les conseqüències. Jo no crec que islamisme i terrorisme siguin sinònims -ja ho he deixat clar en els exemples anteriors-. Però determinats membres d’aquesta comunitat religiosa són terroristes fonamentalistes. I és l’acció radicalment democràtica dels musulmans que creuen en els valors de la llibertat -del laïcisme en el comportament social i polític- la que més pot fer per aïllar aquesta xacra. Ells tenen la principal responsabilitat i cal exigir-los-la sense embuts.

En resum, seria sa que els nostres mitjans, els periodistes i els creadors d’opinió parlessin obertament d’aquests temes sense por a ser titllats de “políticament incorrectes”. Ja vaig dir la setmana passada que els tòpics informatius no desapareixeran simplement penjant-se un adhesiu benintencionat que, malauradament, no exigeix cap compromís real.

stats