12/10/2012

Cosa de tres

3 min

Ahores d'ara ningú sap com serà el procés que seguirà Catalunya si els catalans decideixen que aquest procés s'iniciï. El senyor Toni Soler feia un comentari molt interessant diumenge passat. Parlava del silenci dels estaments internacionals (especialment europeus) davant els fets que s'estan produint. Ningú s'hi ha posicionat en contra per tal de fer costat a Espanya com a estat membre de la Unió Europea (UE). I el fet és significatiu.

Si el procés es fa amb exquisidesa democràtica, l'actitud de la UE no pot ser contrària, cosa que no vol dir que hi jugui a favor. Davant un procés referendat, Catalunya només podrà comptar amb aquells que porten la democràcia a la sang: la civilització anglosaxona. Ni França (perquè no ho entén), ni Alemanya (perquè no ho creu necessari), es posicionaran a favor de Catalunya. Però tampoc podran posicionar-s'hi en contra si fem les coses ben fetes -irreprotxables democràticament-. Dins del club occidental al qual pertanyem, quan no hi ha arguments democràtics per oposar-se a un fet concret, les coses avancen amb una certa lògica. Només hi haurà un estat en contra: Espanya. És lògic i ningú entendria que fos altrament -de la mateixa manera que la Gran Bretanya s'oposa a la independència d'Escòcia-. Dit això, és difícil fer prediccions, però em temo que no serà un procés unilateral, d'una part només (declaració d'independència per part de Catalunya). Ni tant sols de dues (negociació entre Catalunya i Espanya). Aquest serà un procés a tres bandes: Catalunya, Espanya i la Unió Europea.

No sembla que la UE es limiti al rol de pur mitjancer amb el lema "És un afer intern espanyol". No pot restar en actitud passiva quan una part del seu territori se segrega d'un dels estats membres reclamant romandre a la Unió, mentre que l'estat afectat no vol que s'hi quedi. I el fet esdevé especialment coent quan a aquell a qui li diuen que no es pot quedar a la UE esdevindria contribuent net de les arques comunitàries, mentre que el que roman costa diners als socis de la UE, està intervingut i està posant en risc tot l'euro. Europa no pot jugar, malgrat les demandes espanyoles de no intervenció, un rol passiu. Va en contra dels interessos de la mateixa UE.

Les fronteres interiors europees no són fruit d'un contracte entre ciutadans i polítics, com és el cas dels Estats Units. Aquella va ser una situació democràtica basada en el pacte i en una manifestació explícita d'interessos -que és com han de ser les coses per funcionar bé-. El procés nord-americà constitueix el fet fundacional institucional i polític més fascinant que mai ha tingut lloc: federalisme que frega el confederalisme, unió fiscal i monetària, mercat únic... Els pares fundadors tenien el cap perfectament endreçat -l'èxit dels Estats Units no és fruit de l'atzar-. Però no és el cas d'Europa. A curt termini, mai podrà constituir-se en els Estats Units d'Europa en els quals molts, il·lusòriament, somien. Hi manquen massa coses. I una és una delimitació clara d'on vol estar cadascú. Les fronteres europees són fruit de matrimonis reials i de guerres mentre que, paradoxalment, la UE és el fet de pau més exitós que mai ha tingut lloc al món. Casar els dos fets és gairebé impossible sense patir un procés de reforma dur. De la mateixa manera que ara s'està ajustant la unió bancària i financera, amb dolor, es farà imprescindible un procediment per ajustar territoris, ambicions i interessos nacionals. Catalunya pot ser qui desencadeni aquest procés inajornable. Caldrà un procediment estàndard, perquè després vindran Escòcia, Flandes, els hongaresos que viuen a l'altra banda de la frontera d'Hongria, més tard potser Alsàcia, etc. Europa no pot estar a mercè de tensions puntuals permanents entre els estats i aquells territoris que volen deixar de dependre d'aquests estats -que són, insisteixo, fruit de guerres.

Nosaltres podem iniciar el procés d'independència de manera ràpida i puntual. Necessitarem polítics savis i preparats que encara no veig -el líder sembla que el tenim-. Però després caldran anys de negociació i d'encaix. I hem de parar atenció que d'aquest llarguíssim procés en traguem el màxim profit, perfectament interessat. Catalunya té tendència a l'estupidesa solidària, i queda satisfeta quan, tot repartint, els altres treuen benefici d'alguna cosa que ella ha descobert. Que no ens succeeixi el que ens ha passat amb la Transició: fer encetar el camí d'un viatge cap a un indret del qual, després, no en sabem recórrer el camí i, a sobre, tothom en surt beneficiat menys nosaltres.

stats