Debat liberal? ‘Connais pas’

Les eleccions al Regne Unit han significat un retrocés per al Partit Liberal Demòcrata. Els liberals també van sortir malparats a Alemanya, fa uns mesos. Atenció, es tracta de partits ubicats entre conservadors i socialistes. És als països mediterranis on s’ha pervertit la idea del que significa ser liberal. Als Estats Units el mot liberal fa referència al que nosaltres coneixem per progressista. No pas aquí. Les esquerres sud-europees s’han encarregat d’anar acorralant el mot, fins a assimilar-lo, precisament, al conservadorisme menys liberal. No en va, en aquells indrets on hi ha un gruix important de gent que vota partits fills d’ideologies totalitàries, el liberalisme és observat com el diable. Només les societats profundament antitotalitàries saben assumir les tesis liberals. Quin gran plaer deuen sentir els senyors del PP quan se’ls titlla de “liberals” -de forma ignorant, a voltes, o maliciosament intencionada, altres vegades-. Amb aquest llenguatge s’ajuda a crear el fals efecte polític que el PP està centrat, homologat internacionalment. Fantàstic!

Al Regne Unit els liberals van tenir un rol determinant durant la segona meitat del segle XIX i el primer quart del XX. Molts primers ministres van ser liberals. Va ser el moment en què els britànics necessitaven un canvi, un imperi que havia de mutar perquè el món evolucionava. Van contribuir a crear una societat forta i flexible ( resilient, en anglès) que va ser molt útil a l’hora de defensar militarment tot un continent. Llegeixo que la tendència a recular dels liberals britànics i alemanys és resultat del fet que moltes de les seves tesis ja han estat assumides pels dos grans partits i, en conseqüència, per la població. I és que el liberalisme és més un estil de pensament i de vida que no pas una militància política. Aspectes que fa anys van ser tabú per a dretes i esquerres, i que només defensaven els liberals, són ara moneda corrent: la normalització de l’homosexualitat, l’estat del benestar no assistencial, la desconfiança vers els poders públics, la seva fiscalització per part dels electors, la igualtat d’oportunitats, etc.

No és el nostre cas. Aquí s’arriba a compromisos de progrés per pura estètica social. Per actituds políticament correctes. Per etiquetes. No tinc clar que sigui per convenciment. Encara recordo, amb sorpresa, l’actitud d’una persona molt coneguda -tinguda, falsament, per intel·lectual d’esquerres-, com parlava, en privat, dels homosexuals, titllant-los de “maricons” i fent-ne befa. Aquesta és la nostra manera de fer camí cap al progrés. La nostra societat no decideix avançar basant-se en els principis de respecte, igualtat d’oportunitats i llibertat dels altres -aquest seria, per exemple, el cas de l’homosexualitat-, sinó per la imposició ideològica que fan uns individus, generalment d’esquerres, presentant-se com a moralment superiors a la resta. En massa casos no es tracta de bases sòlides, edificades en el convenciment que l’individu és lliure, que té dret a ser considerat igual que el del costat i que els poders, públics o privats, han de ser controlats. Aquí es propaguen consignes dogmàtiques, amanides amb populisme, i orientades, sobretot, a deixar el contrincant en mala postura.

Les declaracions de la senyora Colau respecte als famosos quatre milions que anualment destina l’Ajuntament de Barcelona al Circuit de Catalunya constitueixen un bon exemple de la posició -al bell mig del foc creuat- en què ens trobem els liberals. D’una banda té raó. Però ha fet demagògia en dir que cal destinar-los a menjadors infantils -ella sap que cap infant a Barcelona s’ha quedat sense beca menjador en el passat-. De l’altra, hi ha els defensors que, per mantenir un determinat turisme, cal subvencionar el Circuit. Aquest columnista pensa que si cal estimular un negoci que beneficia uns determinats actors -per exemple, amb aquests quatre milions de subvenció que segurament el Circuit necessita-, els diners els han d’aportar els empresaris del sector. Els diners públics són per fer el que els privats no poden, o no saben, dur a terme. En cap cas per cobrir allò que als privats no els dóna la gana de fer.

Aquest és només un petit exemple. Vostès podran observar que el discurs públic català no avança per aquest camí, sinó que entra en formes bizantines que no ajuden gens la bona administració. Cadascú al seu bàndol, amb crosses ideològiques al cervell, sense fer el més mínim raonament sobre les responsabilitats ineludibles que té l’individu i les que, per mandat, han de dur a terme les administracions públiques. Això és debat liberal. La resta són falsificacions interessades.