06/10/2016

Diputats inservibles, electors estafats

3 min
El president de la gestora del PSOE i president asturià, Javier Fernández

Aquest estiu vaig dinar amb uns amics, francesos. La conversa va derivar, inevitablement, cap a les eleccions presidencials que tindran lloc a França i les primàries corresponents que es convocaran. Es queixaven del fet que una circumscripció única per votar un candidat -tot França-és distorsionant. El vot es barreja i es malmet entre interessos contradictoris. No es coneix el programa -no se’n fa difusió adequada-. I el votant es guia per la ideologia primària, la simpatia bàsica i tosca. I tot s’embolica gràcies a massa mitjans que sovint desinformen i confonen l’elector, pel safareig de les xarxes socials, pels suposats escàndols (certs o falsos)... En definitiva, no votes algú de qui intueixis les seves veritables pretensions. “Quina diferència amb les eleccions a l’Assemblea Nacional, en què votes el teu diputat, que proposa dur a terme una feina concreta, que l’ha de justificar cada dia al seu districte!”

Del que ha tingut lloc al PSOE -del que està tenint lloc a la política espanyola i catalana- no convé quedar-se amb les opinions epidèrmiques, amb l’anècdota que alimenta tota aquesta xerrameca dement. El que ens hauria d’interessar de veritat és trobar la resposta a qüestions com ara: com s’ha arribat a aquesta situació?, què pensa l’elector de tot plegat?, ¿se l’ha tingut, o se’l tindrà, en consideració?

Investir Rajoy: sí o no? Per decidir quina era la posició, el PSOE va convocar una reunió del seu comitè federal. Tot això després que, en teoria, els ciutadans haguessin elegit vuitanta-cinc diputats d’aquest partit. Vull dir que es va convocar un òrgan intern del partit i no pas els elegits. En certa manera és lògic. Cap diputat té ni la més mínima idea del que desitgen els seus electors -més ben dit, aquells que han votat la llista en la qual el diputat estava entaforat-. Bé, el cas és que algú va decidir que els diputats votessin negativament la investidura de Rajoy.

Un dubte irresoluble. Després de l’intent fallit d’investidura, i entreveient-se unes terceres eleccions, van començar els dubtes. ¿Calia rectificar la decisió i afavorir la investidura de Rajoy? Tothom va erigir-se en intèrpret del que ningú sabia: els desitjos de l’elector. Com que la desconnexió és total, ningú sap si el votant prefereix mantenir-se amb el morro fort o bé afavorir un govern del PP. I com que sempre que es parla d’alts ideals i d’interessos dels electors el que en realitat es pretén és defensar els propis interessos, va començar la guerra. I la guerra es va decantar definitivament en el moment en què algú va proposar parlar amb els independentistes. “ ¡Hasta aquí hemos llegado!

Ara una gestora dirà si cal investir Rajoy. Fixin-se en la perversió del tema. El PSOE té, ara mateix, vuitanta-cinc diputats elegits. On són? En tot aquest enrenou no se’ls ha vist en cap moment. I és que, senyors meus, aquests diputats no compten, i aquest enrenou del PSOE ha demostrat que el vot el decideixen quatre capitostos que són els que han premiat uns quants militants posant-los a les llistes. Aquests diputats no són res més que titelles. Però les incongruències no s’aturen aquí. Pretenen fer unes primàries -unes altres-. Això sí, només de militants. Als països democràticament civilitzats, a les primàries, per polsar veritablement l’estat d’opinió de l’electorat, hi voten aquells ciutadans que volen; no només els militants. Altre cop l’elector menyspreat.

Un altre final hauria estat possible. D’entrada el suport del PSOE al PP hauria estat matisat -no tot és blanc o negre-. Un diputat de districte no dóna el seu vot sense, abans, plantejar-se com reaccionarà el seu electorat. I el mateix serveix per al PP. En un sistema electoral de districtes unipersonals els que guien i orienten el partit són els diputats. Igual que en un sistema neuronal, l’extrem d’una neurona està més a prop de la veïna que no pas del centre de la pròpia neurona -per això en altres Parlaments es vota creuat-. I els diputats del PP potser haurien plantejat la substitució del líder per afavorir un pacte més ampli. Bé, no ho sabrem mai. Però el ridícul i l’actual manca de democràcia probablement no s’haurien produït.

Resum. Catalunya va estar a punt de patir una situació similar a l’espanyola. I si no vam acabar de la mateixa manera va ser per pura sort i gràcies a renúncies democràticament injustificables. L’experiència aliena hauria de servir per a alguna cosa. Mentre no es canviï el sistema de representació parlamentària actual, la democràcia catalana seguirà sent de tercera. Exactament igual que l’espanyola.

stats