E-S@fareig
Hora: set del matí. Lloc: una sala d'embarcament de l'aeroport de Barcelona. Un matrimoni que volta la seixantena. La dona parla pel mòbil. " ¡Hola Carmen! Ahora mismo nos hemos hecho una foto [... ] ¡Sí, sí, ya la hemos colgado en el 'feisvu'! " Deu haver-hi una pila de fans esperant comprovar pel Facebook que el matrimoni fa cara d'adormit. La tecnologia és molt útil si s'utilitza de manera enraonada. La capacitat tecnològica que concentra un ordinador personal serveix per manejar sofisticats aparells mèdics que curen malalts. També serveix per gestionar fotos pedòfiles. Tot depèn de com s'agafa. Hi ha societats especialment inclinades a banalitzar l'ús de la tecnologia, adaptant-la als seus vicis amb una habilitat sorprenent. Viatjant pels països de la península d'Aràbia he observat que fan servir el mòbil per projectar la indolència més marcada -ja se sap, tots són molt rics i només hi treballen els immigrants-. No dec anar desencaminat, perquè segons Alexa (empresa líder en el mesurament d'audiències mundials de webs), el primer grup de països usuaris de Twitter està format per Turquia i l'Aràbia Saudita, on la web de Twitter ocupa el sisè lloc més accedit d'internet. El segon grup, immediatament, el formen Espanya, Mèxic, Veneçuela i Nigèria, on Twitter és el setè lloc més accedit. Al Regne Unit Twitter hi ocupa l'onzè lloc de preferències d'accés. A França, el catorzè. A Itàlia, 23a posició. A Alemanya, 26a.
Entenc que als Estats Units, on va néixer Twitter, classifiquin el fenomen dins les social network (xarxa social). Una xarxa d'opinió social. Però, la veritat, quan aquí sento que qualifiquen Twitter d'eina informativament útil i li donen gran transcendència, com fan els nostres programes de ràdio i televisió, quedo astorat. Quan es consideren eficaces les tones d'imbecil·litats expel·lides a través dels mòbils del país, tinc la sensació que algú, com diria un bon sicilià, "si caga nel mio cerevello! " Entenc que els amants d'aquesta superficial manera de perdre el temps vulguin prestigiar-se a cop de noms altisonants: xarxes socials . A casa en dèiem, i en diem, fer safareig. L'altre dia el programa Polònia ja en feia escarni. Deia que les banalitats del Twitter, quan les diu algú conegut o important, adquireixen "categoria d'opinió". Tenien raó. La profunditat intel·lectual de la majoria de pensaments vessats al Twitter equival a la que pot oferir un hàmster.
Tot plegat no se'ns hauria de fer estrany. És la projecció tecnològicament distribuïda d'unes actituds que estem desenvolupant de fa molts anys. Un país que ha convertit la tertúlia en espectacle mediàtic no podia esperar una evolució diferent. És el resultat provocat per uns mitjans que han elevat el rol de contertulià, el d'opinador multitasca i franctirador, a la categoria d'ofici. Ja no estem davant del tertulià barceloní de cafè o d'ateneu. Aquell que, segons Sagarra, llençava unes escopinades decimonòniques. El rendista que acudia a la tertúlia a qualsevol hora perquè s'ho podia permetre, o bé aquell que hi anava després d'haver fet la seva feina, cap al tard. Ara no. Ara estem davant del tertulià mercenari. El que si convé es queda a mitja opinió perquè, si es passa, potser el fan fora. Però que, per contra, tampoc ha de respondre de les bajanades i els estropells mentals que provoca. I tot amb aquell refinament malvat que pretén elevar aquests individus a la categoria d'intel·lectuals perquè les seves asseveracions caiguin sobre la majoria de la població com autèntiques veritats certificades. Ha estat qüestió de temps, doncs, que arribés el moment en què tothom volgués el seu bocí de protagonisme. En una societat convençuda que els drets són una cosa amb la qual tothom hi neix, el Twitter ofereix grans possibilitats. Per què un no pot també fer d'intel·lectualet i dir coses que transcendeixin més enllà del rebedor de casa? I tenir seguidors. ¿No en tenen Messi o Lady Gaga?
Com a afegitó, aquest cúmul de banalitats ajuden a aconseguir que la nostra productivitat estigui per terra. Segur. Perquè totes aquestes bajanades tenen lloc en hores de feina i, pel que diuen les estadístiques, afecta molta gent que, en teoria, hauria d'estar fent la seva feina ben feta. Però els meridionals portem la xafarderia a la sang. I ara, d'altres han desenvolupat una tecnologia que ens facilita el vici. ¿Algú recorda els nostres mestres quan ens obligaven a estudiar i a fer interminables treballs? "Quan treballis, no vull sentir-te ni piular!" I és que piular i treballar és incompatible.
