Ha guanyat el sí perquè, simplement, ha perdut el no

Xerrameca. Resulta insofrible la xerrameca que s’ha desfermat després de les eleccions. Les tertúlies radiotelevisades (aquesta mena de safareig d’escala de veïns amb ínfules intel·lectuals) treuen fum, per a joia dels seus predicadors. La premsa internacional és, en aquests casos, un refugi informatiu. Per explicar el que ha succeït el 27-S, el periodisme estranger ha utilitzat l’objectivisme més bàsic —que és el que s’ha d’emprar quan el que es pretén és informar—. Com que ha perdut el no, ha guanyat el sí.

Algunes evidències, finalment. Aquestes eleccions ens han alliçonat, entre d’altres, sobre dos aspectes que acaben de reblar el clau de la fi de la Transició. Un ja era prou evident: Unió ha viscut fins ara del parasitisme polític més descarat. Ha aprofitat una posició que no hauria pogut ni somniar per fer i desfer vés a saber què. Tenen la meva simpatia els dirigents de CDC que, al llarg de tants anys, han aguantat l’arrogància injustificada d’en Duran i els seus ad latere. Però s’ha posat en evidència, també, un aspecte que alguns de nosaltres ens temíem: que al cinturó industrial del Baix Llobregat s’hi atrinxerava una forma moderna de lerrouxisme que els socialistes catalans havien capitalitzat i que, ara, els de Ciutadans els han robat. O els socialistes del cinturó roig han estat durant anys molt ineficaços a l’hora de fer pedagogia catalana, o bé no han fet gaire res i han administrat els municipis com un cortijo amb munició —cosa que alguns sospitàvem—. Però la mascarada s’ha acabat. A Catalunya hi ha gent que dóna suport a partits que es fonamenten en l’anticatalanisme. En conseqüència, hi ha una porció d’anticatalanistes considerable que, ara, es poden clarament comptar.

Caldrà desobediència civil. La nit electoral va donar per molt. Per exemple, a aquest columnista li va semblar entendre que el senyor Pablo Iglesias no espera governar a Espanya els propers anys. La raó? Va manifestar obertament que donava suport a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Perquè el problema no rau dins els partits polítics espanyols. El veritable problema és que aquell partit espanyol que doni suport a un referèndum d’autodeterminació queda apartat de les possibilitats de governar. L’opinió pública espanyola pensa que Catalunya és una propietat que no té dret a decidir, i prou. I com que això no canviarà en molts i molts anys (els mestres que han educat en aquesta intolerància, ja ho veuen, van des d’Aznar a González) només avançarem a cop de desobediència fins que la comunitat internacional intervingui.

Incompetents i poca-soltes. Per a satisfacció dels unionistes i dels semisecs de la tercera via —que controlen la majoria dels mitjans d’informació/desinformació barcelonins—, aquests dies estem assistint a una lliçó d’història magistral. Una exemplificació crua i en viu que ens deixa entreveure per què hem estat tres-cents anys sotmesos i per què, si algú no hi fa res, hi continuarem. Un bon amic em diu: “En un país on el que queda l’últim en unes eleccions és el guanyador, i mana, i el que queda primer és el perdedor, i és manat, alguna cosa estranya passa”. Té raó. Jo hi afegeixo: una ciutat com Barcelona, on amb un quart dels regidors (11 de 40) un determinat partit és contemplat com a triomfador i la seva líder és aclamada per la població com si fos el redemptor de tots els mals del país, és una ciutat que s’ho ha de fer mirar. Tot plegat em porta sovint a preguntar-me si per ser català és obligatori ser burro.

Patriotisme només d’uns quants? En línia amb l’anterior raonament. En aquestes eleccions som molts els que hem fet nostra la llista de Junts pel Sí malgrat que la majoria de candidats no ens fessin patxoca. Jo sóc liberal. Em molesta tanta apel·lació populista als mots social, retallades i privatitzacions. M’enutja la constant confiança en un estat camell que ens ha de convertir a tots en sociodependents. Però m’he empassat tot això perquè el que estava en joc era de rang superior. I he votat animat perquè aquesta era la meva llista. Per això fastigueja que els que no són de la corda del president Mas estiguin fent el papallona permanentment. Ara és hora que tothom demostri el seu patriotisme de manera pràctica. Perquè la meitat dels independentistes, aproximadament, no som d’esquerres. Ni aspirem a tenir un país que quedi decantat estructuralment, ni constitucionalment, cap a cap de les bandes. I si bé no és hora de fer prevaldre les meves idees, tampoc ho és perquè prevalguin les d’aquells que, inexplicablement consentits, es creuen superiors moralment.