Publicitat
Publicitat

Il·lusionar el procés

Una nota prèvia sobre dos temes apareguts a la premsa i sobre els quals ningú ha dit res. Primer. Que tres consellers del Govern marxin d’aquesta manera, quan queden només tres mesos efectius de treball, em sembla poc seriós. Un no deixa un projecte quan està a punt d’acabar com a resultat d’una rebequeria. Una falta de professionalitat total. Uns costos innecessaris. El fet demostra, un cop més, la desconnexió total entre la vida política i la vida civil -on aquestes actituds es penalitzen-. Segon. El senyor Sánchez del PSOE es pregunta (amb bandera espanyola de fons) com és possible que unes votacions puguin posar fi a la unitat d’Espanya. Si els vots no fan possible variar fronteres, qui ho fa? Els hereus de Hitler? De Stalin? Ignora el senyor Sánchez que la democràcia posa fi, o inici, a tot allò que es decideixi. Greu venint d’un producte polític típic de la Transició. Espanya continua aplaudint els polítics amb tendències totalitàries. Amb tics postfeixistes o postcomunistes.

Dit això, crec que és interessant enraonar una mica sobre la proposta que el president Mas ha fet respecte a les llistes electorals. Com que he sentit, i llegit, massa comentaris i opinions sobre les intencions del senyor Mas (aquest és el país de les tertúlies i la xerrameca continuada i sostinguda), jo voldria fer una prèvia. Seria hora d’aparcar d’una vegada i per sempre totes les susceptibilitats i les desconfiances vers el president Mas. Fa un temps, aquest columnista no era especialment fan del senyor Mas. Però a les persones se les jutja pels fets. I els fets són que ningú ha apostat per la independència com ho ha fet ell. Perquè ningú s’ha jugat el futur i la pell (ha estat investigat il·legalment pels serveis de l’estat espanyol, està imputat i pot arribar a anar a la presó a causa del 9-N, etc.) per canalitzar les ànsies d’una bona part del país -que esperem que sigui majoritària-. Vull dir que si algú al país ha passat la prova del cotó fluix del patriotisme, ha estat el president Mas. La resta, inclosos els inefables tertulians, haurien de fer-s’ho mirar. Crec que ja seria hora que els catalans, votin el que votin, deixin de practicar l’odi polític i el comportament que ha fet que els darrers tres-cents anys hàgim de menjar palla.

Només sense els prejudicis i subjectivismes als quals el país és tan addicte es pot analitzar la proposta del president Mas -que té punts forts i punts dèbils-. Per tant, sense clixés. A mi em fa la sensació que el senyor Mas és l’únic polític que, com que ja ho ha apostat tot, no té complexos i ha analitzat la situació amb una certa llibertat i objectivitat. I la conclusió a la qual deu haver arribat és que els partits de l’antic règim no sobreviuran. Almenys no com els hem entès fins ara. Per tant, qualsevol intenció de supervivència partidista a costa de la independència no només és perjudicial, sinó estèril.

Per afegitó -i aquesta ja és una reflexió personal-, no hi ha dubte que, salvant algunes excepcions, els polítics que a data d’avui estan operatius tenen un escàs valor polític. Per descomptat que cometen faltes d’ortografia a l’hora d’escriure la paraula patriotisme. Entenc molt i molt bé el president Mas quan diu que molta gent se li apropa per demanar-li menys partitocràcia i més unitat. La realitat, diguin el que diguin determinats deformadors d’opinió, és que els partits desil·lusionen i desmobilitzen, mentre que les organitzacions civils específiques que han tirat del carro fins ara (l’ANC, Òmnium, l’AMI i tantes altres) han creat il·lusió, han sabut mobilitzar. I han demostrat una capacitat d’organització formidable. La gent, jo mateix, es pregunta: quina combinació podem empescar-nos per empeltar de manera global aquesta il·lusió i mobilitzar els catalans, tenint en compte que la mesquinesa política tendeix a desanimar el personal? Què podem fer contra una campanya electoral en què es pretendrà, malgrat tot el que es digui, malferir el contrincant que hauria de ser l’aliat més preuat?

Més enllà dels moviments partidistes i tàctics, la proposta del president Mas hauria de provocar una certa reflexió. Si finalment les organitzacions civils han d’anar per una banda i els partits per una altra, d’acord. Només demano, però, que entre els líders independentistes no es practiqui el caïnisme. Crec que ens ajudaria a reflexionar a tots plegats si ens preguntéssim per què no hem pogut sortir-nos-en després de tres-cents anys. I no s’hi val a donar la culpa als altres.