Jutges sense justícia
Arriba la veritable tempesta —parlo del procés sobiranista— i s’obre pas la temporada dels semisecs. Aquells que esperen obtenir patent d’equànimes situant-se al punt equidistant de tot. És una bona excusa per no mullar-se. Els abanderats de la inservible solució de donar mig gos pigall als bornis per aparentar equitat, acostumen a tenir la voluntat llogada. Han saltat immediatament criticant les manifestacions davant dels jutjats, o el fet que el govern en ple acompanyés el president. No van ser tan incisius quan un funcionari de partit, abillat de fiscal general, va ridículament acusar el president d’actuacions suposadament il·legals. No senyor. Però és el que toca si es vol formar part de mitjans de comunicació que reben subvencions a canvi d’opinions. I, per ara, qui millor paga és Madrid.
Les democràcies ben girbades dissenyen sistemes resistents a les persones. La resta, on ens trobem nosaltres, han de triar persones resistents al sistema. Si llegeixen com es va dissenyar la Constitució dels Estats Units observaran la saviesa que fa dos-cents cinquanta anys van demostrar els seus autors. Un sistema que no confia tant en les persones que han d’ocupar un càrrec —que també— sinó en un mecanisme que depuri aquells que no respecten els pilars de la democràcia —llibertat de premsa inclosa—. Només així s’entén l’inevitable cessament de Nixon. Aquí les coses són molt diferents. I hem de pregar sempre que aquell que arribi al poder sigui honest i demòcrata, perquè el sistema no garanteix res i li permetrà fer el que vulgui. Podrà manipular els òrgans de govern dels diferents poders. Telecomandar fiscals i poders judicials, si vol. I fer cessar directors de diaris quan li vingui de gust (al senyor Pedro J. Ramírez, però també, evidentment, al senyor José Antich).
És així que ens trobem en una situació enutjosa. Tenim un percentatge molt alt de jutges vàlids, independents i valents (vull dir que se la juguen), però inserits en un sistema dissenyat per aturar el que no convé a alguns. Els poderosos privats tendeixen a saltar-se les regles del mercat, la democràcia i el principi d’igualtat d’oportunitats. Però també hem de considerar com a perillós el poderós públic: l’estat i les seves ramificacions. Aquest darrer pot actuar sol o en connivència amb els poderosos privats. Per això els lliberals som tan reticents respecte als oligopolis com ho som davant de l’Estat. La crisi, penso, ens ha donat la raó.
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de sopar amb un d’aquests jutges, famosos i importants, que se la juguen. Un d’aquests a qui el Consell General del Poder Judicial (seguint indicacions del poder polític) va al darrere. Li vaig ser franc, al jutge, i li vaig fer la pregunta de la meva vida —volia confirmar el que m’imaginava—. Li vaig venir a dir: “Tinc la sospita, pràcticament la certitud, que el disseny del poder judicial espanyol, la manca de renovació de mètodes i procediments, la ineficiència dels processos judicials (sobretot per falta de mitjans), en definitiva, el fet que tinguem un sistema judicial incompetent i lent, és resultat d’una acció intencionada dels polítics. En el seu dia, els polítics van dissenyar un sistema polititzat, pervers i ineficaç —el baix perfil del qual es manté gràcies a dotacions pressupostàries mínimes— amb l’objectiu principal que ells, i els seus partits, poguessin actuar, si calia, al marge de la llei, amb una impunitat certa. Finançar-se irregularment, governar estant subjectes únicament a acords polítics, etc.” La resposta del jutge va ser tan curta com contundent: “Tú lo has dicho” (sic).
Qui no parteixi, doncs, de la premissa que tot el que actualment té de dolent el món de la justícia espanyola prové d’una intencionalitat política, de la voluntat dels que ostenten, i han ostentat, càrrecs públics influents —no només governants, sinó també parlamentaris que han teixit allò que tant els agrada qualificar de “complicitats”—, qui no assumeixi aquesta realitat, dic, no entendrà res. S’enganyarà i donarà la culpa del mal funcionament als jutges, en lloc de donar-la al sistema existent i als que el van dissenyar així.
No sóc partidari de moviments que plantegin grans revolucions. Acostumen a morir víctimes de la seva inflamada verbositat. A més, solen anar acompanyades d’idees anticapitalistes que persegueixen donar massa poder al perillós estat. Però, d’altra banda, temo que es perpetuïn tots els que, en benefici propi, van dissenyar, i ara pretenen perpetuar, aquest sistema judicial completament inservible per al ciutadà. La glopada d’aire fresc és imprescindible.
