Publicitat
Publicitat

Lampedusa o el preu d'un bon govern

Va ser al port d'Algesires que vaig veure com la Guàrdia Civil del Mar descarregava els cadàvers d'uns magribins ofegats en pretendre travessar l'estret de Gibraltar. No vull fer una valoració del drama humà que aquelles morts significaven, però els puc assegurar que l'espectacle no era gens edificant. I és que l'Estret enganya. Els dies clars sembla que l'altra banda sigui a tocar. Però els corrents són traïdors. Ara uns enormes drames similars han tingut lloc a Lampedusa.

Des d'un punt de vista de la mera eficàcia m'atreveixo a dir que aquests fets són possibles, en bona mesura, per l'absolut menyspreu que els polítics demostren pel preu de les coses. Llevat la inflació, els governants mai demostren gaire interès pels preus de mercat. Com tampoc ho fan els treballadors públics. O els de les grans corporacions descontrolades. Deu ser per això que no s'immuten quan alteren el funcionament del mercat mitjançant subvencions, o fent càrtels. Però aquest menfotisme esdevé lacerant quan la inconsciència arriba als límits de no conèixer el cost econòmic de les pròpies accions de govern. I el que està tenint lloc a Lampedusa és conseqüència d'aquesta inconsciència.

A Lampedusa hi arriben immigrants amb pasteres no perquè tinguin com a objectiu quedar-se a Itàlia -un país on a aquest columnista no li importaria viure-, sinó perquè Itàlia forma part de l'espai Schengen. Arribar a Itàlia implica poder accedir físicament a gairebé tot Europa. Aquest espai Schengen va ser creat amb unes grans dosis de voluntarisme i, siguem clars, també de bonisme. Les conseqüències són les que són. ¿Estem davant d'un problema, com ho ha estat l'euro, al qual ha de posar ordre un gran terrabastall? ¿És necessari un gran drama per relligar el que va quedar només embastat a finals del segle XX? A cap esperit pràctic se li acut crear un espai de lliure circulació i deixar les fronteres exteriors a cura dels estats membres. Equivaldria a fer que el control d'immigració dels Estats Units amb la frontera mexicana no fos responsabilitat federal sinó competència de Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic i Texas -cadascun amb els seus pressupostos, procediments i normes-. Mentre no tinguem una autoritat d'immigració central governada per Brussel·les, les coses aniran a pitjor. Com s'han degradat també en el cas de l'euro, fins que s'ha creat l'autoritat bancària única corresponent.

Voldria, però, centrar el que queda d'article en els aspectes econòmics i de finançament. Itàlia diu que hi posarà més recursos (exèrcit, policia, etc.) i, com és natural, reclama diners a Europa. És lògic que si Itàlia fa un servei per a tots el països Schengen, aquests països hi contribueixin. Però Europa diu que no en té, de diners. I és veritat. No els té per disposar-ne com cregui convenient. Ni per vigilar fronteres, ni per estimular les economies dels nostres veïns. Perquè el sistema de finançament públic europeu no només està mal forjat dels estats cap avall (regions i municipis), sinó també dels estats cap amunt: Unió Europea (UE) i institucions ad latere . El fet demostra el menyspreu i desconfiança dels estats cap a tot allò que no controlin ells. Les necessitats econòmiques finals de Catalunya s'han demostrat una eina eficaç per asfixiar el nostre país quan això ha convingut al govern espanyol. De la mateixa manera, els estats són els que donen diners a Europa per funcionar... o per controlar-la, tot escanyant-la, quan correspon.

La manera com es financen les administracions públiques a Europa forma part del segle XIX: l'estat nació recapta i reparteix. Molt més enraonat, just i clar és el sistema en què cada administració recapta allò que necessita per funcionar -fins i tot les quotes de solidaritat per als seus membres-. Els ciutadans de Catalunya hauríem de poder saber què ens costa el nostre ajuntament, què ens costa la Generalitat, què costa ser espanyol i què costa ser a Europa. I no com a resultat de càlculs i filigranes financeres fetes a posteriori, com fins ara, sinó perquè cadascú hauria de recaptar allò que necessita. La transferència entre administracions hauria de ser mínima o inexistent. En cap cas hauria d'existir relació de dependència. És un dret bàsic del ciutadà d'una democràcia del segle XXI saber què es fa amb els seus diners i on van a parar. I, en conseqüència, poder escollir on viure.

Mentre la UE no pugui implantar impostos propis -alhora que es redueixen els dels estats, esclar-, governar Europa serà un constant estira-i-arronsa, cada cop més ineficaç. I un permanent anar i venir, també, entre les pasteres i el cementiri.