06/03/2015

L’orientalisme de Penèlope

3 min
L’orientalisme de Penèlope

A les nou del matí del dia 3 de setembre del 1939 l’ambaixador britànic a Berlín va lliurar un ultimàtum al ministre d’Afers Estrangers del govern alemany. Els deia que, com que no havien respost al comunicat anterior, si res no canviava, la guerra començaria a les onze en punt. Van arribar les onze i, en no haver-hi novetats, el Regne Unit va entrar automàticament en guerra. Sense més declaracions ni circumloquis.

No treure lliçons d’aquesta conducta pot portar a situacions desagradables -si més no, sorprenents-. Un dels trets fonamentals de la cultura anglosaxona consisteix a no perdre temps amb el que ja s’ha discutit o acordat. Actualment no és només un tret anglosaxó, sinó de gairebé tots els països occidentals. Tornar i tornar als mateixos temes, una vegada i una altra, gastar i gastar saliva i temps en temes ja discutits, és molt indicatiu del nivell de subdesenvolupament d’una societat.

Des d’aquesta perspectiva, penso que el món es divideix en dos tipus de cultura. Una que es comporta com ho va fer el govern britànic -com ho acostumen a fer, podríem dir, els països occidentals, incloent-hi el Japó-, i una altra, totalment oposada, que té tendència a l’orientalisme enervant -“Sí, però no”; “Demà en tornem a parlar”; “Allò que et vaig dir m’ho he pensat i...”, etc.-. Unes maneres de fer que han estat adoptades, també, a tot Llatinoamèrica. I també hi ha una posició intermèdia. Una mena de cultura mixta de transició; en evolució. Pròpia de societats que, podríem dir, estan a mig coure. Nosaltres ens trobem en aquesta última categoria.

Si del que es tracta és de fer coses amb voluntat productiva, l’excés d’esperit oriental és fatigant. Embafa. Ja els hi dic per experiència. Les negociacions, les discussions, no s’acaben mai. Sempre donen voltes sobre el mateix i, quan creus que una cosa ja estava tancada, algú te la torna a posar sobre la taula. La majoria de països orientals tenen aquesta tendència, encara que alguns l’han complementada amb una cultura mil·lenària i l’han encaminada a defensar els seus interessos. Podria ser el cas dels xinesos, o dels indis, que, en certa manera, s’han modernitzat. De fet, molts dels països orientals n’han tret conclusions positives. No pas els països arabitzats. Són aquestes societats -del Pròxim Orient i magribins-, però també, insisteixo, les llatinoamericanes, mestres de la manca de concreció. Virtuosos de l’embolica que fa fort. No en va, les Mil i una nits constitueix un llibre representatiu de la complicació sense fi: una nit, una altra, etc. per anar allargant el tema fins a l’eternitat -Xahrazad cada nit embolica la troca fins que el soldà Xahriar, suposo que exasperat per aquesta mena de trilerisme sofisticat, l’ha d’acceptar sense alternativa.

En tot això m’hi ha fet pensar el comportament grec, en la revisió que ha pretès dur a terme les últimes setmanes respecte al que tenia pactat amb la UE. Valdria la pena deixar-nos tots plegats de romanços. No tenen res a veure els grecs d’avui amb els que van poblar aquell territori fa mil·lennis -com no tenen res a veure els mataronins amb els laietans-. I no s’entendrà el panorama si no es té assumit que Grècia, tota ella, és un país profundament orientalitzat. Tampoc comprendrà res aquell que ignori que un MOU (Memorandum of Understandings) és un document en què les parts llisten els temes ja tancats, sobre els quals s’ha discutit i sobre els quals, per tant, no es tornarà a polemitzar. I és un document d’aquest tipus el que van signar els grecs amb la UE fa temps. A què treu cap ara tornar sobre aquelles matèries? Vet aquí el xoc.

Alguns sentimentals pensaran que la fredor d’un MOU és abominable. És cert, no té res a veure amb l’ Odissea. Però, esclar, les coses, gràcies a Déu, han evolucionat. La gent vol hospitals que curin, rentadores a casa i transports que funcionin. I el fet és indestriable del color polític de qui mana. L’estat del benestar és una sofisticació dels països que van inventar els MOU. És fruit d’una certa forma de rigor. És l’excedent de producció que, ben administrat, s’aprofita per donar serveis. No es pot, orgullosament, practicar mètodes orientals i, simultàniament, voler comptar amb els avantatges del nord occidental. Les incongruències tenen un límit. L’estat del benestar requereix eficàcia i seriositat. Els governants grecs haurien de substituir la inútil fanfarroneria i començar a practicar la pedagogia que el poble grec necessita fa temps. La improductiva orientalització que els caracteritza sembla incompatible amb un estat del benestar seriós i eficaç.

stats