Misc 08/12/2011

Més que un club

i
Xavier Roig
3 min

L'Europa que va sorgir després de la Segona Guerra Mundial es va voler construir -no podia ser d'una altra manera- sota els desitjos de concòrdia, de comunió d'interessos i de creixement econòmic. Al nucli de tot plegat hi havia la vocació de crear un club amb la reconciliació d'Alemanya i França com a símbol. Fent compatibles els interessos comercials i la pau -que és l'única manera d'avançar-. Com un barri on es viu amb cordialitat i on no cal policia, perquè tothom té present que cada veí té els seus interessos i per això, enraonadament, ningú fa l'eixelebrat.

Doncs bé, aquest club, aquesta idea d'Europa, és la que s'ha esmicolat. I em temo que els responsables de la trencadissa no en som gaire conscients. El club, en créixer, ha anat incorporant membres amb interessos no gaire coincidents amb els ideals dels fundadors. El fet ha estat inevitable. Espanya, sense anar més lluny, ni tan sols va participar en la Guerra Mundial. Per contra, és l'estat que més diners, i durant més temps, ha rebut dels altres socis. La nostra esperança -també la d'altres incorporacions com Portugal o Grècia- no va ser tant la de formar una comunitat de tots aquells que un dia s'havien barallat. La nostra ànsia venia motivada per raons totalment diferents: que algú de fora ens ajudés, perquè els riscos de recaure eren evidents. Aquest esbiaixat plantejament, portat al límit, ha provocat cert desencís català. Havíem somiat en plantejaments que el membre d'un club mai no ha de fer: pretendre que altres socis et solucionin els problemes que tu no has sabut, no has volgut, o no has pogut afrontar internament (el cas del català a les institucions és paradigmàtic).

La circumstància britànica és particular. Com ho és el país. Sempre s'ha mirat els experiments europeus de reüll. Lògic. La seva aposta dins la UE no va més enllà del mercat únic. Una democràcia consolidada de tres-cents anys, un país d'esperit liberal, i que durant el segle vint ho va perdre gairebé tot en intentar separar dos europeus que s'esgarrapaven permanentment. I encara que va entrar tard a la UE -no pas per voluntat pròpia- ho va fer amb la clara intenció de formar part d'un club. Res més. Mai ha volgut embolicar-se gaire a fons en una organització escassament democràtica que, per falta de caució, potser podia arruïnar la seva enraonada manera de viure -molts dels problemes de l'euro els van predir els britànics en el seu dia.

Per tant, quan parlem d'Europa des d'una perspectiva aïllacionista com la nostra correm el perill d'entendre poques coses. Des de la perspectiva de la governabilitat, a Europa hi ha dos tipus de països. Un correspon als que se saben governar, fan els deures i, per tant, no volen que una organització superior externa els digui el que han de fer. I l'altre correspon als que pensen que, gràcies a una Europa forta, els seus governants locals estaran lligats més curt i no faran tantes animalades. I la crisi de l'euro ha posat de manifest l'existència d'aquests dos grups. Encara que França i Alemanya liderin ara l'Europa forta i reglamentària, en el fons mai van desitjar que el club esdevingués una organització tan rígida -que es dotés de més poders, de disciplina imposada, etc.-. Ells tenien la casa endreçada. Però la creació de l'euro els ha portat a estar barrejats amb el grup de països mal governats. I l'afer no té marxa enrere. Això els fa actuar forçats pels esdeveniments. Rondinant i amb un cert mal humor. Per això les coses van tan lentes i amb condicions. Quines? Doncs la de controlar. El que no comprengui les reticències d'Alemanya a crear eurobons sense abans haver netejat i solucionat els problemes estructurals, el que no entengui els esforços de França per comportar-se cartesianament, no coneix els europeus. I no entendrà el perquè de la transició d'un club divers cap a una organització jeràrquica més homogènia. Molts s'aixopluguen ara en el dèficit democràtic de l'Europa unida. I tenen raó. Però aquestes veus mai van denunciar aquest dèficit quan, majoritàriament, eren del seu color els que imposaven determinades formes d'Europa.

Per si algun català no ho acaba de veure clar, seria recomanable que projectés les similituds sobre el nostre cas concret. Que analitzi si la nostra vocació europea no ve com a reacció de no voler formar part del club espanyol. De no voler estar barrejat amb segons qui. D'estar fart de la solidaritat mal entesa. Només així comprendrà els enormes esforços i renúncies que, aquests dies, estan duent a terme França i Alemanya per tirar del carro.

stats