Publicitat
Publicitat

M’hi he apuntat per guanyar

Fins i tot després de la xerrada que aquest dijous ha ofert la CUP, considero que les negociacions entre Junts Pel Sí i la CUP s’han dut, fins ara, amb discreció. Les parts no han comès l’error, i el mal gust, d’intercanviar cromos fent servir els periodistes. Dic jo que, en bona part, deu ser degut a la incorporació d’individus amb certa responsabilitat individual. Però també la CUP sempre ha estat bastant formal i poc amant de parlar lleugerament amb els mitjans de comunicació. Una de les regeneracions que necessita el país consisteix a no confondre transparència amb safareig informatiu.

Tanmateix, cada cop que ha aparegut el tema de qui serà el president de la Generalitat s’ha disparat, altre cop, la frivolitat. Continua present l’hàbit de dir coses que són mediàticament entretingudes, però que no tenen cap sentit al món real. Asseveracions que no mereixerien ser publicades si no fos perquè els mitjans van àvids d’emplenar pàgines sobre l’estat de la qüestió. Em refereixo a quan s’expressen conceptes que vénen a subratllar l’acord amb el procés d’independència, alhora que es minimitza qui l’ha d’encapçalar i dirigir. Aquestes, i altres declaracions, són un exemple dels missatges sense sentit, però intoxicants, que encara hem de suportar. I, cosa més greu, confirmen la distància que separa la política del món real.

Perquè, esclar, en la seva activitat habitual, cap de vostès s’apuntaria a una operació de risc sense saber qui la dirigirà. I això val per a exemples tan evidents com no pujar a un avió pilotat per algú que no en sap prou. Però també per altres conjuntures que cap de vostès acceptaria com a vàlides. ¿O és que vostès deixarien la seva feina per ser empleats d’una empresa que tot just comença? Potser sí, si vostès creuen en el projecte fermament. Però segurament desistirien si no sabessin qui en serà el director general. Ni l’equip gestor. ¿Es conformarien amb un: “El més important és el projecte, qui el dirigirà és secundari!”? Doncs si aquesta animalada no l’acceptem a la vida civil, per què ens l’hem d’empassar en un tema molt més transcendental per a la vida col·lectiva com és qui gestionarà la possible independència de Catalunya? Quan observo la frivolitat amb què es tracta el tema de l’eficàcia de la gestió en el sector governamental i ho comparo amb el que succeeix al món privat, és quan m’adono de la desconnexió dels que governen respecte a la realitat.

Seleccionar correctament qui ha de gestionar un procés tan complex com el nostre és cabdal. ¿O és que ens hem begut l’enteniment? ¿És igual Rajoy que Merkel? ¿Substituir Chamberlain per Churchill fou un tema trivial per a l’avenir del Regne Unit? La lleugeresa i la fatxenderia que s’utilitzen per plantejar afers tan transcendentals com el currículum, l’experiència i l’eficàcia del que ha de governar posen en relleu el profund menyspreu que els catalans tenim per la meritocràcia. A dalt de tot s’hi ha de col·locar el millor individu possible. La famosa frase “entre tots ho farem tot” no demostra res més que el fet que, en el fons, som un país de tocatimbals. Els millors països, aquells que es plantegen reptes importants i pretenen triomfar, col·loquen al capdavant els millors. Per això els seus sistemes electorals no intenten ser res més que un ronyó democràtic que depura, que no deixa passar, els incompetents, els massa febles i els poc preparats. I, tot i amb això, a voltes se’n cola més d’un.

Aquest columnista no creu en la fidelitat incondicional —característica que deixa per a l’espècie canina—. Per tant, abomina del dogmatisme. I pensa que a la gent se la jutja pels seus actes. I al que governa, pels seus resultats. Quan el senyor Artur Mas era a l’oposició, aquest columnista el va tractar durament —consultin les hemeroteques—. Però la seva acció de govern, fins ara, m’ha fet canviar d’opinió —opinió que pot tornar a mudar, evidentment—. I, ara com ara, l’únic polític conegut i provat capaç de comandar un procés de transició tan delicat, i ja internacionalitzat, és el senyor Artur Mas. I aquest posicionament va més enllà d’ideologies i de gratituds —vull dir que el coratge, la tenacitat i l’eficàcia demostrats pel president Mas hagueren estat igualment benvinguts si l’haguessin practicat els presidents Maragall o Montilla—. No podem acceptar frivolitats a l’hora de discutir la preparació i la capacitat de gestió que requereix el lideratge del país. No tot s’hi val amb l’excusa que l’objectiu és compartit. Jo no m’he apuntat al projecte per autoafirmar-me tot formant part d’un col·lectiu que vol demostrar que té la raó pura —no triomfa qui només té la raó—. M’hi he apuntat per guanyar, no pas per perdre.