Publicitat
Publicitat

De veritat "We the people..."?

El passat dia 17 les senyores Martínez-Sampere i Camats (diputades al Parlament) van publicar un article a l'ARA que vull comentar. No sóc expert constitucionalista, ni politòleg. Ho faig com a columnista i professional que ha hagut de desenvolupar part de la vida laboral als Estats Units. Que ha après a admirar el seu radicalisme democràtic. Un radicalisme que l'article de les diputades Martínez-Sampere i Camats (a partir d'ara, "les diputades") obvia.

Aquest radicalisme em va engaltar la primera bufetada tot just començar a voltar pels estats, quan, amb estúpida superioritat europea, vaig retreure a un directiu de raça negra d'Atlanta el fet que a la bandera de Geòrgia hi hagués encara el símbol confederal sudista. L'home va començar amb el tradicional "Gentleman", preludi d'una bronca posterior. Em va dir que la bandera es modificaria el dia que els habitants del "gran estat de Geòrgia" així ho decidissin. Al final del seu article les diputades acaben dient que al costat del sistema polític americà "hi conviuen problemes estructurals que impedeixen la democràcia real". Tot seguit acaben fent una llista d'algunes de les doctrines clixé dels seus respectius partits, que, se suposa, representen l'autèntica "democràcia real".

El sistema americà està dissenyat per adoptar la forma que els seus votants manifestin. Ningú -en nom d'una superioritat moral que, com ja he comentat, jo també he practicat- està autoritzat a implantar models de societat que són partidistes. Qui són les diputades per dir que als Estats Units la "democràcia real" està capada? ¿Segur que el model americà no és més equitatiu que l'europeu? ¿On se situa la "democràcia real"? Aquest exercici de, insisteixo, superioritat moral, a més de pueril, és partidista, per tant democràticament invàlid i perillosíssim. Prové d'una secular tradició de la qual els europeus no podem escapar. Precisament els Estats Units els han forjat els que, tips d'Europa, n'han fugit. La que va parir la Inquisició, l'aristocràcia i els totalitarismes causants de desenes de milions de morts només al segle XX. La que persistentment intenta convèncer-nos que les esquerres no en tenen prou impulsant el seu projecte (una missió lloable i necessària), sinó que, a sobre, les vol presentar com a moralment més correctes, justes i, per tant, superiors -un vici que, el seu dia, ja va practicar l'Església-. L'esquerra catalana és hereva de la francesa, que ha estat tocada d'unes flaires, massa sovint, allunyats de la democràcia. Això, per sort, als Estats Units no té lloc. Allí es considera que els totalitarismes (feixisme i comunisme) estan a la mateixa distància de la democràcia.

Tanmateix, el més criticable de l'article és l'operació de distracció -suposo que els polítics porten aquest vici a la sang-. Les diputades parlen del control que allí es té sobre empreses i organismes -la famosa accountability (passar comptes)-. Lloen les iniciatives populars, la transparència... I tenen raó. Obliden, però, el més bàsic: allí l'elecció dels diputats es fa per districtes. El control és individual, sobre el diputat. Els Estats Units són un país amb gent que transpira iniciativa. I els seus polítics estan obligats a seguir-la. El seu sistema electoral (com a la majoria de països democràtics, excepte alguns com Espanya o Catalunya) ha cregut que el districte amb un únic diputat (allí anomenat congressista), que se la juga al tot o res, és el més adient. Com també ho han cregut a França, al Regne Unit, a Alemanya... Tampoc esmenten les diputades que el vot d'aquest congressista és individual i que, molt sovint, se salta la disciplina de partit. Perquè un dels grans valors del sistema polític dels Estats Units és que, allí, les lleis s'aproven amb diputats creuats. Amb excepcionalitats temporals -com les picabaralles que en l'actualitat Obama i els republicans, ambdós irresponsablement, mantenen-, no acostuma a practicar-se això que aquí anomenem corró parlamentari. Perquè, allí, el diputat es deu al seu districte i als seus electors; no pas al partit. I ja que les diputades parlen de passar comptes, convé recordar que allí el diputat està obligat a tenir despatx obert al seu districte per poder atendre les peticions i crítiques dels ciutadans de la circumscripció que representa.

Tot això, i moltes altres coses, les diputades ho ometen al seu escrit. Però estic segur que les autores de l'article han estat prou honestes amb elles mateixes, i en visitar el Capitoli, a Washington, segur que s'han preguntat quants membres de l'actual Parlament serien diputats amb un sistema electoral i polític com l'americà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT